Els Cànids aparegueren en l'hemisferi nord durant l'Eocè superior i principis
de l'Oligocè: Cynodictis a Europa i Pseudocynodictis a Amèrica del Nord. La forma
europea va desaparèixer en el curs de l'Oligocè davant de la competència dels
Ursids més evolucionats, però l'espècie americana va sobreviure. A partir d'aquesta
espècie i desenvolupaments succesius aparegué el gènere Canis a començaments del
Pliocè, fa 2.000.000 d'anys, que inicia la seva migració cap Euràsia a través
de l'estret de Bering, encara no envaït per les aigües. Posteriorment es va desenvolupar
un llop primitiu (Canis etruscus) que podria ser l'antecessor de vàries de les
espècies encara existens, entre elles el llop actual (Canis Lupus).
Una de les aportacions més interessants ha sigut la realitzada per Wayne i O'Brien
(1987), que mitjançant tècniques d'electroforesis, corroboren l'hipòtesi de que
el gos descendeix del llop, Segons aquests autors, el gos Canis Familiaris és
va separar de la línia del llop Canis Lupus fa aproximadament uns 300.000 anys.
Les diferències que hi ha entre les diferents races suggereixen que el llop devia
tenir una considerable variabilitat genètica que l'home va saber explotar, a més
de les pròpies mutacions i de l'influència dels ecosistemes. I és precisament
en els altiplans de l'Asia, Mongòlia i Tibet, on es creu que comencen els orígens
dels molosos i gossos de muntanya.
Gairebé tots els autors estan d'acord en l'hipòtesi, segons la qual, els gos de
Muntanya dels Pirineus, procedeix dels altiplans de l'Asia Central. Concretament
del Dogo del Tibet o gossos semblants que vivien en les muntanyes, on podrien
haver-se creuat amb els grans llops. (No oblidem que el Muntanya és un lupo-molosoide).
Aquesta hipòtesi ve reforçada pel fet que qualsevol creuament fet amb els gossos
Pirenàics es manifesta amb regularitat per l'eixamplament del crani i l'augment
del morro. Aquesta procedència vindria corroborada al no haver-se trobat a Europa
restes en els dipòsits fòssils anteriors a l'Edat del Bronze.
El Pirenáic, és per altra banda, un gos molt característic entre les grans races
canines europees. El gos de Leonberger sembla ser, per les seves característiques
morfològiques, el més pròxim a ell. Però tampoc hem d'oblidar la seva semblança
amb el Pastor del Trata, el Kuvasz i el Maremmano-Abruces.
Podria ésser que aquests gossos tinguessin un origen ancestral comú?. Ja en l'any
1927 l'erudit especialista francés de la raça, B. Sènac-Lagrange escrivia en el
Butlletí de la Réunion des Amateurs de Chiens Pyrénéens: "Deixant de banda el
color del mantell des del punt de vista morgològic el més proper al Muntanya és
el Leonberger. Tant l'un com l'altre sense modificacions apreciables en el seu
format, el seu aspecte general i les seves qualitats psíquiques, s'han trobat
en els altiplans d'Anatòlia i en certes parts de Macedònia. En la primera d'aquestes
regions estaven en mans dels pastors turcs que els feien servir per a guardar
els ramats dels llops que infestaven la comarca. Eren uns grans gossos de talla
entre 70 i 75 cm., de pèl blanc marcat només per taques de color gris-vermellòs
en el cap. Tots aquests gossos, per la seva marxa, la manera ben particular en
que portaven la cua, (arroundera), el timbre sord de la seva veu, la manera de
comportar-se amb el ramat, ens recordaven al nostre Pirenàic. Una sola diferència
de detall, justificat en part pel clima: el seu pèl tot i éssent del mateix color
i de la mateixa textura que el del Pirenàic, era menys llarg. Un amic nostre,
cinòfil expert, ens ha assenyalat que havia trobat uns gossos idèntics en la part
muntanyenca de Macedònia en els voltans de Gornitchevo".
Aprofundint en aquest sentit, sembla ser que al voltant del sisè mil×leni abans
de l'actual, part del Pirineu Oriental, tot el Central i Occidental, van ser envaïts
per un poble de raça caucàsica que es va establir en una amplia zona de la serralada
Cantàbrica i en ambdues estribacions de la serralada Pirenàica. Es creu que eren
els avantpassats del poble basc, opinió derivada de l'estudi que es va fer fa
pocs anys sobre unes mostres de sang realitzades en algunes zones del Càucas,
comparant-les després amb les mostres recollides en el Pais Basc i el nord-est
de Catalunya. A més, aquesta hipòtesi ve reforçada pel fet que el Desman, petit
animal semi-aquàtic, és únic en aquests països; la Ramondia que és una bella flor,
-veritable joia dels Pirineus-, compta amb quatre espècies quasi exclusivament
en aquestes dues cadenes muntanyenques; i el Gamarús dels Pirineus, petit coleòpter,
que té els seus parents més propers en el Càucas. També s'han trobat ossos de
grans gossos de muntanya al costat de la raça bovina Grise de les Estepes, anàloga
a la raça Gascona.
Posteriorment i en el devenir dels segles, d'aquesta soca inicial, s'anirien formant
els grans gosssos pirenàics. A l'any 1600, el cèlebre agrònom Olivier de Serres,
en el seu llibre "Teatre de Agricultura i Missatje dels Camps", descriu dues varietats
de grans gossos en els Pirineus: els uns de tons foscos per a la guarda de les
cases, els altres de color blanc per a la guarda dels ramats. Va quedar fortament
impressionat per la seva elevada alçada, el seu cap massiu, i la suavitat del
seu pèl i la seva forta veu. Ell insisteix també sobre l'aptitud d'aquests gossos
per a la guarda dels ramats i la defensa contra els depredadors, óssos i llops
molt nombrosos en aquella època.
Tots aquests gossos eren coneguts com gossos de pastor i també se'ls anomenava
gossos de pleta o gossos de cleda. És a l'any 1807 que Labouliniere, en el seu
treball estadístic sobre el departament dels Alts Pirineus, dóna a aquests gossos
el nom de Gossos dels Pirineus.
A mitjans del segle XIX, la raça encara no estava homogeneitzada. Si fem cas de
l'article aparegut el 20 de Febrer de 1874 en la revista "Acclimatation" i escrit
per l'expert cinòfil Kermadec, lleguim: "Existeixen en els Pirineus varis tipus
de grans gossos, anomenats gossos de Muntanya i entre d'altres, dues varietats
ben diferents: una que podriem designar amb el nom de "Gossos dels Pirineus Occidentals",
particularment difosa als voltans de Bagneres-de-Bigorre; té el morro gros, els
llavis penjants, les orelles arrodonides, el pelatge una mica cresp blanc i negre,
sembla ser en gran part la soca de grans gossos anomenats Gossos de Terranova,
molt difosos en tota França. El segon tipus és el "Gos dels Pirineus Orientals",
és gran, de forma esbelta, el morro afilat, les orelles punxegudes i caigudes,
el pelatge suau, sedós i abundant, d'un blanc neu amb taques gris clar o café
amb llet; generalment aquestes taques existeixen sobre les orelles i la cara.
En aquest últim cas hi ha una banda negrosa al voltant dels ulls. A vegades és
totalment blanc.
Aquest tipus pot ser el més bell de tots els gossos de guarda francesos, i és
a més, com tots el gossos de muntanya, notable pel seu vigor i vigilància. Estava
estès en altre temps en la part dels Pirineus que frontereja el departament de
l'Ariège amb la república d'Andorra, però sembla ser que avui dia és molt rar,
si no està completament extingit. Pot ser que encara existeixi en les muntanyes
d'Espanya".
Posem especial èmfasi en que Kermadec fa referència a varis tipus de gossos. Això
té una explicació lògica si tenim en compte que abans les comunicacions entre
les diferents valls pirinenques eren molt limitades per la pròpia orografia del
terreny, la qual cosa va fer que generalment els creuaments es féssin dins de
la mateixa regió, perpetuant-se les característiques racials en cada una d'elles.
En el llibre del "Mastin del Pirineo", editat pel seu Club en l'any 1983, R. Malo
afirma de manera categòrica que el Gos de Muntanya dels Pirineus descendeix del
Mastín de los Pirineos. Penso que aquesta afirmació té una manca total de rigor
perquè no existeixen proves que permetin mantenir-la i perquè potser és deguda
a una excessiva dosi d'espanyolitat. Ans al contrari, trobem a Europa gossos com
el Leonberger, el Pastor del Trata, el Kuvasz i el Maremmano-Abruces, així com
altres gossos -esmentats abans-, que a començaments de segle existien o encara
existeixen a Anatòlia o Macedònia, que tenen uns trets molt característics i una
gran semblança amb el Gos de Muntanya dels Pirineus. Això ens permet mantenir
l'hipòtesi de que l'origen del Muntanya ha de situar-se, -tant en el temps com
en l'espai-, en aquelles remotes regions i que van ser aquells pobles ancestrals
que en les seves migracions van deixar la llavor del que després serien bona part
de les diverses races de gossos de muntanya.
A continuació transcric el que va publicar B. Senac-Lagrange a l'any 1927 en el
Butlletí de la RACP. "Els gossos que hi ha a la vessant espanyola dels Pirineus
difereixen quelcom dels de la vessant francesa, en general, menys típics. De silueta
més elevada, el seu pelatge és en general menys abundant, a vegades quasi ras.
Molt sovint la capa està més carregada de colors més vius: el groc pàl×lid va
fins el taronja i el gris tuixó gira al negre. El crani es bomba i els costats
del cap són més arrodonits....En certs subjectes se sospita una infusió de sang
de l'antic "gos de presa espanyol".
Al nostre gos també se'l coneix amb el sobrenom carinyós de "Patou", que no té
res a veure amb la paraula francesa "pataud" que significa talós. Ans al contrari
ja que estem davant d'un veritable atleta. "Patou" segons l'historia -o la llegenda-,
seria el nom donat pel Delfí de França quan va anar a prendre les aigües a Bareges
a l'any 1675, paraula derivada de "pastou" o "pastoure", que significa pastor
o pastora a la vall d'Ossau i a la vall de Luz. En el departament dels "Hautes-Pyrénées,
se li diu "Gos Patou" i a la vall d'Aure algunes vegades se'l denomina "Farou".
És innegable que la serralada Pirinenca ha motllurat als homes i animals, i ha
estat el quadre d'una veritable civilització muntayenca. En unes condicions molt
riguroses, suportant en temps passats una veritable misèria, els muntanyecs pirenàics
s'han agafat amb molta obstinació i orgull a la cria dels ramats, molt sovint
magres, per a conservar la seva independència. En aquesta situació difícil, que
marca encara la vida quotidiana de nombrosos pobles pirenàics del segle XVIII,
els grans gossos blancs, vigilen els seus magres ramats i els seus obstinats pastors,
sent un element essencial de supervivència per les comunitats muntanyenques. A
la vegada resulta paradoxal, la forta talla del Gos de Muntanya dels Pirineus,
tenint en compte l'indigència de la seva alimentació a base de llet, pa i fruits.
Abans de 1900, l'elecció dels sementals es feia sobre les seves qualitats psíquiques,
peró a més i molt particularment sobre la presència dels dobles esperons i per
l'emplaçament de les taques sobre el pelatge blanc: en el cap, en la base de la
cua, (anell muntanyenc) i sobre el llom. Avui en dia, malgrat el temps transcorregut,
els criteris de selecció no han variat en gran mesura, afegim en tot cas, la conservació
de la típica "expressió pirinenca", veritable tresor del Pirenàic, donada per
la forma i situació de tots els elements constituents del cap.
Actualment i en el sempre suggestiu paisatge pirinenc sol aparèixer, incorporat
con un element més, el Patou, el gos de vigilància més dolç i fer a la vegada.
Està present al llarg de tota la serralada com un personatge singular i irrepetible:
gegant i blanc, el cap del qual ens recorda el d'un ós, que guarda amb aparent
indiferència el llindar d'algunes cases i que encara en els nostres dies, segueix
desenvolupant la seva tasca ancestral en les altes valls pirinenques....Algú ha
escrit que és una de les races més pures del món i la més bella de totes.
JOAN FERRER i SIRVENT
LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona)
CATALUNYA
Telf: +34-629-613399
e-mail: joanferrer@labordadurtx.org