E
L GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS EN L'HISTORIA
www.labordadurtx.org >> història

GASTON PHOEBUS I ELS MASTINS (tret del llibre "Le Montagne des Pyrénées" de Benoit Cockenpot). Traducció de Joan Ferrer.

Els escrits més antics de que tenim coneixement, que relaten l'existència de la raça de gossos de Muntanya dels Pirineus daten de 1350, a on asseguraven la guarda dels castells de Foix, d'Orthez i de Carcasona. Igualment s'assenyala la seva presència l'any 1407 per la guarda del castell de Lourdes. Però, utilitzar els gossos de Muntanya dels Pirineus per les rondes entre les fortificacions dels castells, per les expedicions guerreres, o com guardià de presons correspon assignar-li una funció de dogos i és explotar una petita part de les possibilitats de protecció, d'iniciatives i de responsabilitats que han format aquesta raça i que han influenciat el seu caràcter i el seu comportament en el curs dels segles fins avui. Si ells haguessin estat seleccionats per aquests usos en el curs de l'historia, els nostres Muntanyes dels Pirineus actuals serien ferotges molosos. Tanmateix, criats pels humils pastors de les muntanyes, han quedat com els orgullosos protectors d'ovelles i xais.

En el segle XIV, Gaston Phoebus mantenia els gossos de Muntanya dels Pirineus perquè els utilitzava per la guarda dels seus castells pirinencs. Com gran coneixedor de les races canines, va anotar les seves observacions en el seu cèlebre "Llibre de la caça", capítol XXI: "Del mastí i sa naturalesa":

"El mastí és una espècie de gos que tots hem vist.
Els mastins tenen per ofici i per instint guardar el bestiar i la casa del seu amo.
I és una bona naturalesa de gossos doncs defensen i guarden amb el seu poder el que pertany al seu amo, però són de "vilaine" talla (talla no adequada).
N'hi ha, així i tot, que cacen tots els animals però no els busquen doncs no és el seu instint".

És més que versemblant que els "mastins" existents en Béarn, Bigorre i País de Foix en 1380 siguin els Muntanyes dels Pirineus medievals. ¿Com interpretar la "vilaine taille" que l'autor els atribueix?

Després d'aquesta descripció i a la vista de les il·lustracions i estampes que acompanyen el manuscrit original, el cinòleg Pierre Mégnin, en la seva obra "Els gossos de pastor" en 1899, descriu el Mastí de Gaston Phoebus com un gos intermedi entre el gos de pastor utilitzat per la conducta de ramats i el gos de Muntanya amb la funció de defensa del ramat. Això suposaria una evolució ulterior cap una especialització de protecció i de guarda per constituir la raça actual de Muntanya dels Pirineus. És igualment possible interpretar el text de Gaston Phoebus comprenent el terme de "vilaine taille" des d'el punt de vista del caçador, que estima que aquest gos no estava fet per la caça, ja sigui perquè fos massa gran, massa voluminós o massa lent a la carrera..... En efecte descriu, en aquest mateix llibre el que hauria de ser per ell l'animal ideal: "Ha de ser mitjà, ni massa gran, ni massa petit, perquè així serveixi per tots els animals..." Quant als dibuixos que il·lustren el manuscrit, podrien molt bé tractar-se dels famosos gossos creats per encreuaments, dels quals el gran apassionat de la caça que era Gaston Phoebus estava particularment satisfet per la persecució de la caça major:

"Per encreuament de mastins i de gossos corrents, surten a vegades bons gossos.
Per encreuament de mastins i dogos, surten a vegades bons gossos pels senglars, pels ossos i pels llops.
Per encreuament de llebrers, hi ha també bons gossos pel mateix objectiu".

Es veu per aquestes poques línies que no era precisament la conservació i la puresa de la raça el que importava per aquest gran caçador. En el "Llibre de la caça", que s'imposa en el seu camp després de sis segles, Gaston Phoebus conclou, per acabar el seu capítol sobre els mastins pirinencs, amb aquests comentaris:

"Hi ha bons gossos, cadascun segons la seva naturalesa, però com que, no són gossos dels quals defectes faré menció, no diré més, perquè les coses que fan no són de gran mestria, ni de gran profit".

Aquestes últimes paraules han de ser compreses des d'el punt de vista del caçador, així i tot, ens informa molt sobre els mastins pirinencs medievals, que semblen presentar les mateixes línies de comportament que els nostres Pirenaics actuals, o al menys amb aquells encara en acció en les nostres muntanyes. Es poden llegir aquests escrits del segle XIV a la llum dels coneixements que tenim de la raça dels Muntanyes dels Pirineus contemporanis. Són bons gossos, en els quals es pot tenir confiança per protegir casa i ramats. Són valerosos, planten cara a totes les situacions d'amenaça i agressió, ("guarden amb tot el seu poder"), repel·leixen tots els animals salvatges, a vegades cacen fins els límits del seu territori o una mica més enllà, però no insisteixen ("no busquen") i prefereixen mantenir-se als voltants del territori o del ramat on assumeixen la guarda (lo que tenen "per ofici i per instint"). En fi, és una bona naturalesa de gos, que fa bé el que ha de fer:

("hi ha bons gossos, cadascun segons la seva naturalesa"), però que no obeeixen cegament ("no són de gran mestria"), i no convenen com gossos de caça ("de vil talla"....."ni de gran profit").

 
JOAN FERRER i SIRVENT
LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona)
CATALUNYA
Telf: +34-629-613399
e-mail: joanferrer@labordadurtx.org