Index:
ACTIVITAT ANCESTRAL....i ACTUAL
UN GOS REFLEXIU I INDEPENDENT
L'EXPRESSIO PIRENAICA

Si la situació geogràfica de la cordillera Pirenàica, segueix sent la mateixa que en temps antics, no succeeix el mateix quant a la seva dependència política i administrativa. Avui quasi totes les valls de la vessant nord pertanyen a un Estat i les del sud a un altre i la cresta de la cordillera serveix de línia divisòria. Però no sempre ha sigut així.

Durant molts segles els habitants de les altes valls no van ésser ni francesos ni espanyols; eren simplement muntanyencs, habitans de les muntanyes. La muntanya era la seva patria comú, la seva terra, l'estrany era la plana. Per totes parts veien crestes de muntanyes que enviaven les aigües a un cantó i l'altre formant les valls. Les que ara serveixen de línia divisòria eren com les altres, no dividien res per a ells.

Els habitants d'aquestes valls estaven units per vincles de tota mena. Tenien l'origen comú, donat que tots procedien de la fusió dels mateixos pobles; vivien en un medi físic semblant, disposaven d'iguals recursos naturals, tenien ocupacions semblants, trobaven idèntiques dificultats. Els mateixos motius apropaven els habitants de qualsevol d'aquestes valls als seus veins del nord, als de l'est o als de l'oest.

Aquesta unitat va donar usos i costums, formes de vida, formes de parlar, creences i supersticions similars. O sigui, existien les condicions necesàries per poder parlar d'una autèntica Civilització Pirenaica. I formant part d'ella, per l'especial relevància que va tenir i que avui dia segueix tenint, en la protecció dels ramats, que eren i són, una de les bases de l'economia dels muntanyencs, hem de situar al nostre amic EL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS.

Aquesta civilització no va ésser producte de l'atzar; es tracta d'una cultura mil×lenària feta a través dels segles. La primera referència que tenim del poblament del Pirineu data de fa 450.000 anys, amb el descobriment del crani de l'home de Tautavel, que vivía en l'època glacial i ignoraba el foc. Ja en èpoques relativament més recents als voltans de 8.000 anys aC, es van trobar en una cova de la vall d'Ossau, closques de cargols agrupades omplint un espai de 6 metres de gruix, acompanyades de les corresponents agulles per extreure el mol×lusc. Però no és fins el quart mil×leni aC, quan es creu que va arribar el GRAN PIRINEU a les nostres muntanyes de la mà d'un poble de raça caucàsica que es va establir des de la cordillera Cantàbrica fins les comarques pirinenques de la Vall d'Aran, Ribagorça, Pallars i Cerdanya, situades en el nord-oest de Catalunya. Es creu que aquest va ser l'origen del poble vasc. Una prova d'aquesta llarga pervivència són els topònims d'origen vascoide: el 67% a la regió de Jaca, el 54% a l' alt Pallars, el 35% a la Ribagorça i un percentatge sense determinar a la Cerdanya. I encara hi ha una altra prova, no tant específica però sí incontrovertible perquè és de caràcter biològic: Fa pocs anys es va dur a terme una prova de sang en algunes zones del Caucas i es va comprovar amb les mostres recollides en el País Vasc i en el nord-oest de Catalunya. En ambdós casos el percentatge de sang del tipus universal Rh negatiu, era més del triple que la mitjana.

Hi ha d'altres mostres que ens parlen de la connexió entre la cordillera Caucàsica i la Pirenaica: el Desmàn, petit animal semiaquàtic que és únic en aquestes dues regions; la raça bovina Grise de les Estepes anàloga a la raça Gascona, els ossos de les quals s'han trovat al costat dels ossos de grans gossos de muntanya; la Ramòndia, bella flor veritable joia dels Pirineus, es trova en nombroses espècies, quasi exclusivament en aquestes dues cadenes muntanyenques; i el Cárabo dels Pirineus, insecte endèmic, el parent més pròxim del qual es troba al Caucas.

En èpoques posteriors van haver-hi les invasions procedents de l'Asia i de l'est d'Europa.

Però tot lo expossat fins aquí a penes guardaria relació amb el GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS, si no fos perquè tant en la nostra cordillera com en la Caucàsica i regions veïnes han existit i segueixen existint uns gossos amb unes característiques morfològiques i psíquiques sorprenentment similars. Podem partir de l'hipòtesis de que aquests tipus de gossos procedeixen del Mastí del Tibet creuats amb llops de les Altes planes d'Asia. Les migracions d'aquests antics pobles cap a l'Europa occidental es realitzarien en períodes molt llargs de temps i agafarien vàries direccions. Així no és d'estranyar que tant en Asia com a les altes planes d'Anatolia, a les muntanyes del Càucas o en certes planes de Macedonia, es trobin gossos sense modificacions apreciables en el seu format, el seu aspecte general i en les seves aptituds psíquiques. Evidentment amb el pas del temps, l'hàbitat, el clima, l'alimentació, el treball i les necessitats de l'home han anat moldejant fins arribar a les diferencies existents en l'actualitat, però és molt possible que tots ells procedeixin d'una soca primigènia comuna. Degut a aixó, avui día podem diferenciar al Leonberger a Alemanya, el Pastor de les muntanyes del Trata a Polonia, el Charplanina a Iugoslavia, el Kuvasz a Hongria, el Maremmano-Abruces a Italia, el Cao de Serra d'Estrella a Portugal, el Mastín del Pirineo a Espanya i el GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS habitant en les dues vessans de la cordillera Pirenàica, que depenent de l'època i lloc ha estat conegut amb noms diversos. Per exemple, tenim constancia escrita que Argotte de Molina y Gastón Phoebus li diuen "Gos d'ossos". La primera vegada que se l'anomena "Gos dels Pirineus", data de l'any 1807 en que Labouliniere, en el seu anuari estadístic sobre els Alts Pirineus li dóna aquest nom. Abans eren coneguts com gossos de pastor, als que sels donava el nom de gossos de pleta, de cleda o de corral. A l'any 1888 el que va ser gran cinofil anglés Hugh Dalziel, el va anomenar "Wolfhound dels Pirineus" (gos llop dels Pirineus). Als Pirineus Orientals també se'l coneix com "Gos Ramader". A la part occidental dels mateixos, en l'anomenada franja de ponent entre l'Aragó i Catalunya i en algunes valls alt-aragoneses com la de Gistaïn se'l crida "Can Mostin" o "Mastí dels Pirineus". A la vall de Benasc se'l coneix com "Can de Güelles" (gos d'ovelles). Al llarg de la vessant francesa també se'l coneix com "Patou", A les valls d'Ossau i de Luz "Pastou" o "Pastoure" i a la vall d'Aure "Farou".

A l'any 1600 es descriuen dues varietats de Gossos de Muntanya. Uns de color blanc per a la guarda dels ramats (pressumiblement perquè destaqués millor de nit i no se'l confungués amb el llop), i d'altres de pèl fosc per a la guarda de les cases. Abans de 1900 els antics muntanyecs seleccionaven els sementals en funció de les seves aptituds psíquiques, però particularment per la presència de dobles esperons en les potes de darrera i la posició de les taques sobre el mantell blanc (en el cap, en la base de la cua i sobre el llom).

ACTIVITAT ANCESTRAL....i ACTUAL

Com hem dit al començament, el MUNTANYA ha tingut i segueix tenint un paper fonamental en la Civilització Pirenàica. Ja a l'any 3000 aC, quan els pastors baixaven de les altes valls per proveïr-se de la necessaria sal per els seus ramats, que gràcies al "camí salier" (un dels més antics camins prehistòrics que enllaçaven l'Atlàntic amb la Mediterrània, més o menys el que és ara la carretera que uneix Baiona amb Perpinyà), entre d'altres, eren aprovisionats pels mercaders a canvi d'anyells, formatges o productes del bosc, el MUNTANYA es quedava amb el ramat per protegir-lo i defensar-lo dels nombrosíssims depredadors que existien llavors. Exactament la mateixa activitat que segueix fent avui en día. En el passat eren llops i ossos els principals enemics del bestiar; després de desapareixer pràcticament aquestes feres a principis del present segle, les guineus, les àguiles reials (àguiles cabriteres) i el gossos assilvestrats, han ocupat el lloc de protagonistes en els atacs contra els anyells i cabrits.

Per exemple, en el circ d'Anéou, (vall del Pirineu Central), 3000 ovelles estan guardades día i nit per una parella de MUNTANYES i no deixen acostar-se ningú a menys de 150 metres.

Roger Pineda, veí del poble de Dorres (Alta Cerdanya en els Pirineus Orientals), propietari i pastor d'un nombrós ramat d'ovelles (foto de sota) ens diu: "quan les neus es fonen i fins ben entrada la tardor pujo el meu ramat a la regió del Carlit a 2500 metres d'altitud i des de que una parella de MUNTANYES els guarda, m'he estalviat la sagnia de anyells que els gossos assilvestrats realitzaven, abans havía sofert fins 46 baixes, (per cert el mascle té tres esperons a cada pota del darrera, signe inequívoc de l'ancestralitat de la raça), A més, hi ha a la mateixa comarca tres ramats importants d'ovelles, concretament en els pobles d'Enveitg, Err i Bor, que estan protegits per un MUNTANYA cada un.

Recentment, també han estat incorporats els MUNTANYES, en dos importants ramats de la comarca catalana de l'Alt Empordà, que eran assetjats per les guineus. Al llarg de l'any 1999 la Generalitat de Catalunya, dintre del context del Programa Life, i tenit com a intermediari el Club Espanyol del Gos de Muntanya dels Pirineus, ha fet entrega de 23 MUNTANYES als ramaders de la comarca de l'Alta Ribagorça, i està prevista l'entrega de més exemplars durant el present any. A més, em consta que ja comencen a ser nombrosos els ramats d'ovelles que estan protegits pels nostres amics en altres comarques catalanes.

Louis Destrem en la "Depêche du Midi" escriu: Jean Labadiolle, criador d'ovelles al poble de Bielle (Pirineus Atlantics), va veure l'os el 26 de Juliol de 1991 pel matí. "Jo havia portat el ramat cap els prats d'alçada, per damunt del port de Marie-Blanque. Des de començaments de Juliol havia notat un comportament estrany en els meu animals, sempre estaven alerta i la meva gossa, una femella Patou dels Pirineus-, semblava cansada. Be, vaig arribar el día 26. Vaig sentir a la meva gossa bordar. Em vaig endinsar al bosc. Vaig arribar al prat i allà estaven l'os i la meva gossa, cara a cara. L'os s'adelantava, llavors la meva gossa retrocedía. Ella bordaba, llavors era l'os el que retrocedía. Llavors vaig còrrer, vaig cridar i vaig escridassar-lo. L'os es va enfurismar, es va aixecar sobre les potes del darrera i em va plantar cara. Llavors la meva gossa es va avalançar i li va donar una empenta. Ell va tornar sobre les seves quatre potes i se'n va anar tranquil.lament".

Angel Ballarín en el seu llibre "Civilització Pirenaica" (1972) ens diu: "Cert día, a finals de Juny, es perceb un rumor llunyà d'esquelles, ve del sud-est, per on entra el camí ramader en la clota de Benasc. Més tard apareix sobre la vessant de la muntanya, junt al poble de Cerler, una gran taca blanca, com un gran velló de llana posat a assecar al sol. Es el ramat"...."Com protegint-se entre les cames del pastor, arriba un superb "Can de Güelles", la cua caiguda, mirant de reüll, recelós. Tantmateix, aquest és el mateix "Mascarón", "Pastora", "Terrible", "Batalla" o "Calderón" que allà a les alçades, us tallarà el pas ferotgement, interposant-se entre vosaltres i el bestiar, en actitud gelosa de protecció. la cua rígida en espiral, les mans obertes, la veu profunda, disposat a engullir-vos si goseu avançar, fins que un pastor el tranquilitzi sortint a rebre-os.

Fora de la nostra cordillera, a Israel concretament en els Alts del Golàn, els immensos territoris on pasturen els ramats, estan guardats per MUNTANYES, que combaten als llops i lleopards. I al desert del Négueb, sis femelles de MUNTANYA guarden i protegeixen un ramat de 300 alpaques. En alguns estats americans com Texas i Wyoming els MUNTANYES protegeixen dels coiots, els grans ramats de cabres d'angora i ovelles que pasturen a les immenses praderes.

A la zona dels Alps francesos lindants amb Italia, hi ha hagut un ressorgiment en la població dels llops, degut a un repoblament que es va fer en un parc natural italià. Per aquests motiu, tots els ramats d'ovelles que pasturen en aquella àrea durant l'estiu, estan protegits per MUNTANYES. Segons dades de l'agrupació francesa, "Association pour la Promotión des Animauax de Protectión", són més de 250 MUNTANYES, els que avui en día estan portant les tasques de vigilància i protecció de ramats a tota França. Tanmateix, segons les últimes informacions aquest nombre segueix augmentant constantment.

A l'any 1976 es va emprendre, en una regió del sud-est de Noruega, un estudi governamental sobre quin era el gos més adient per allunyar el ossos dels llocs habitats. El resultat va recaure precisament en el MUNTANYA.

Ultimament també han sigut incorporats en els ramats d'ovelles de Gran Bretanya i Canadà i en els ramats de rens de Noruega i Finlandia.

Per desenvolupar amb garanties d'èxit aquestes tasques i sortir airosos dels enfrontaments amb els llops i els ossos, fa menys d'un segle que els pastors proveíen als seus gossos d'uns collars especials per a protegir el seu coll. Agafan com exemple a un d'ells, veiem que era rígid, fet amb ferro d'uns 9 cm. d'ample, armat amb pues còniques de 3 cm., la tanca estava assegurada per un lluc que s'esmunyia tancat per un dels seus costats amb un cargol. Personalment he tingut l'ocasió de poder observar a varis d'ells: Un en el "Mas de San Vicente" a Benabarre, que l'utilitzaven quan a començaments de segle els llops assetjaven els seus ramats. Per cert, degut a aquesta circumstància va ser quan van comprar els seus primers MUNTANYES que els van baixar de la vall de Gistaïn; i els altres quatre, en una colecció particular que hi ha al poble pirinenc de Das (Baixa Cerdanya), que van ser emprats fins ben entrat el segle pels pastors d'Aristot, Talltendre i Das.

També extreiem de l'obra de Pascal Wick "Chiens de Protectión sur Troupeau Ovin", (auspiciada pel Ministeri del Medi Ambient francés i dins del context del Programa Life de l'Unió Europea) el següent:...."Serranía de Cuenca, Espanya. Un ramat de prop de 500 ovelles pastura lluny, sense pastor. Dins seu, dues siluetes es distingeixen per la seva talla. Dono una ullada amb els prismàtics: són dos grans gossos. Caminen amb indolència, amb el cap avall, i la cua baixa, voltats d'ovelles y anyells. Tot està en calma. Una antiga tècnica de varis segles, però mai oblidada, ressorgeix: els gossos de protecció per protegir els ramats contra tota forma de predació"...."Durant quatre anys, he guardat un ramat de 1600 ovelles a Amèrica del Nord, en una zona a on els ossos eren nombrosos. Durant els dos primers estius no tenía gossos de protecció i els ossos varen matar una mitjana de 14 ovelles per estiu. Durant els dos anys següents, vaig tenir dos gossos de protecció en el ramat i les pèrdues causades pels ossos solament van arribar a 4 ovelles per estació. Això representa una reducció significativa que justifica plenament l'introducció dels gossos, el treball suplementari i els costos de compra. El benefici és encara més gran si tenim en compte la disminució de pèrdues causades per altres depredadors, coiots i pumes principalment". I referint-se a la repoblació d'ossos als Pirineus Centrals, exposa: "El Programa Life Grand Faune Pyrénéenne", permet la financiació, després d'un examen detallat de les comandes, de l'introducció de gossos de protecció en els ramats ovins". A més, en el mes de Gener de 1998, el mateix Pascal Wick, coordinava la posta a punt de 15 MUNTANYES, per la seva introducció en els ramats que havien de pasturar durant el següent estiu a les zones que pressumiblement estaran dins del radi d'acció dels mencionats ossos.

Des de fa segles, a més d'aquestes activitats, també se li han donat al MUNTANYA tasques de vigilància i guarda de finques i propietats. Ja a l'any 1407, l'historiador labedanés Boudette assenyalava que des de l'any 1350 els castells de Lourdes, Foix, d'Orthez i Carcasona, eren guardats per grans gossos pirinencs.

Als nostres dies quan no desenvolupen cap activitat relacionada amb el pastoreig, es converteixen en els més fidels i insobornables guardians de cases, propietats o finques. Ha sigut i és molt corrent veure a aquest gegant blanc ajegut al portal o a l'era de qualsevol casa del Pirineu, però cada vegada més la seva feina de vigilància s'ha anat estenent per tota la geografía espanyola. No importa si és una zona calurosa o freda. El mantell del MUNTANYA s'adapta perfectament al seu hàbitat. Si fa fred es proveeix del seu llanós subpel i si fa calor es desprèn d'ell. Mentrestant, el pèl de la capa externa, molt més llarg, li fa de matalàs termic ja sigui en un o altre sentit.

UN GOS REFLEXIU I INDEPENDENT

Jordi Pasquet, llicenciat en psicologia clínica i ensinistrador professional de gossos m'assenyala: "Estic convençut que el MUNTANYA és un dels pocs gossos que avantposa la reflexió a l'acció. Observa la situació, avalua la seva importància i actua en funció d'aquesta. Té a més un caracter lliberal i independent, si se'l crida quan està desenvolupant una tasca que considera més important, primer l'acaba i després respon a la crida. Per contra, si avalua una situació de perill, agafarà l'iniciativa sense que hi hagi cap ordre".

Tanmateix, en la convivència habitual el seu caràcter és noble, bondadós i molt equilibrat, ideal per viure en familia, especialment si hi ha canalla, pels qui sent una especial predilecció. Tot i així, si aquests el molesten en excés mai els rondinarà, tot el contrari, gemegarà i s'apartarà prudentment d'ells. Mai perd la fidelitat als seus, però no hem de perdre de vista que és un gos de guarda i s'enfrontarà amb coratge i extraordinària agressivitat als estranys amb males intencions.

L'EXPRESSIO PIRENAICA

Quan es parla del MUNTANYA i es vol descriure'l, no podrà ser comparat amb cap altre raça encara que li sigui molt propera. EL MUNTANYA DELS PIRINEUS poseeix un cap incomparable, amb una mirada molt maca. calmada, serena, contemplativa...., és el que en diem "l'expresió pirenàica". Cap altre gos poseeix aquesta mirada. Excluïm els gossos que tenen l'stop molt marcat, les orelles insertades massa altes, el front alt i els ulls oberts amb la conjuntiva vermella a la vista: aquests són els gossos amb el cap atípic.

Hem de conservar aquells que presenten el tipus amb aquesta expressió inoblidable, plena de dolçura i melangia. ¿Podría ser que hagués adquirit aquesta lluminositat del cel, dels llacs, dels prats o dels cims pirinencs?. M. Guy Mansencal prestigiós jutge especialista a nivell mundial i president de la "Réunion des Amateurs de Chiens Pyrénéens", després de l'anàlisi feta durant 20 anys, ha arribat a la conclusió que aquesta mirada única és el resultat de tres condicionants:

-L'ull asiàtic més aviat petit i l'iris ben colorejat de marró fosc.

-La linia crani-facial, és dolça sense xoc.

-L'inserció de les orelles és baixa, a l'alçada dels ulls.

Si una sola d'aquestes condicions està absent, el miracle d'aquesta bella expressió no tindrà lloc i llavors, el GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS, no serà més que un gran gos blanc, ben ordinari.

Els criadors seriosos i apassionats ho saben bé. Al llarg dels anys, la selecció s'ha fet sobre els caps (forma i expressió) en detriment a vegades del cos i sobre tot dels aploms. La cinofilia moderna internacional redueix molt les races als mateixos aploms, als mateixos moviments. Certs països com Gran Bretanya i USA, han fet divergir el tipus afavorint el cos, els aploms i abandonant el que fa a la raça, es a dir: el cap i l'expressió. L' objectiu de la RACP no ha canviat; els nostres jutges busquen amb prioritat el cap i l'expressió, però sense oblidar el cos i els aploms. El MUNTANYA ha arribat en els nostres dies a una gran perfecció de construcció i d'expressió. És aixó el que el diferencia de les altres races de gossos blancs".

A Catalunya, fa quatre anys, el centre d'estudis i cria selectiva de MUNTANYES, "LA BORDA D'URTX", va crear la "PLATAFORMA PER A LA DIVULGACIO DEL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS", que cada diumenge al matí, exposa una mostra de MUNTANYES en el mateix centre de la vila pirinenca de Puigcerdà (Cerdanya), en la qual a més de poder admirar bells exemplars, s'exposen diverses fotografies que mostren, entre d'altres, gossos amb el ramat i amb els típics i protectors collars de pues de ferro i es dóna tot tipus d'assessorament i d'informació sobre aquesta maravellosa i antiquíssima raça.