CortesIa de la R.A.C.P.
Dr. Philippe Pierson (Traducció de Joan Ferrer)

El Dr. Pierson ha escrit aquest article quan treballava a l'Escola Nacional Veterinària d'Alfort, Unitat de Medicina de la Cria i de l'Esport (U.M.E.S.).

DEFINICIÓ

La parvovirosi és una malaltia viral, inscrita a la llista de vicis redhibitoris* en l'espècie canina, i coneguda pels criadors francesos des de fa més de 30 anys. La parvovirosi salvatge (CPV-2) ha deixat plaça als subtipus CPV2-a i CPV2-b (72% i 28%, respectivament, de casos de parovirosi a França).

PREDISPOSICIONS
Des de la generalització de la vacuna entre els criadors, només els cadells estan amenaçats per la parovirosi durant el període crític d'entre les 5 i les 12 setmanes. Aquest període de receptivitat residual és més precoç per un cadell de raça gran en el qual l'eliminació dels anticossos calostrals és més ràpid que en un cadell de raça petita. La velocitat de desaparició d'anticossos calostrals en un cadell és proporcional a la taxa d'anticossos de la seva mare al moment del part. Aquests dos paràmetres (format de la raça i inmunitat maternal) expliquen la variabilitat del període crític dels cadells a la criadora.

SÍMPTOMES

La parvorirosi es tradueix habitualment en una anorèxia (pèrdua de gana) seguida de vòmits incoercibles i després una diarrea esgarrifosa sovint tenyida de sang negra, assenyalant afectació al budell prim. Altres maneres menys clàssiques de la parvovirosi poden provocar una mort fulminant sense símptomes (forma anomenada sobreaguda), o al contrari, una forma atenuada amb la remissió espontània dels símptomes al cap d'una setmana. Els cadells que es recuperen no presenten generalemnt cap seqüela digestiva.

MANERES DE CONTAMINACIÓ

La parvovirosi provoca encara estralls al romandre en estat endèmic ja que el virus pot resistir més d'un any al medi exterior. Si bé els excrements són els més rics en partícules virals, tots els suports, tals com el pelatge dels gossos, les sabates, les mosques, els rosegadors o els utensilis de neteja, poden transmetre passivament el virus d'un gos a un altre o d'una criadora a una altra.

INCUBACIÓ

Encara que l'expressió del parvovirus sigui especialment entèrica, és per via sanguínia que ataca el tracte digestiu. El virus penetra per via oronassal i la incubació (plaç entre la contaminació i els primers símptomes) és d'una mitja de 3 a 5 dies. El virus es multiplica a les cèl·lules que es renoven ràpidament com els enterocits (erosió als marges en forma de raspall), els leucòcits o les cèl·lules del tim i de medul·la òssia.. La leucopènia (disminució del número de globus blancs) responsable de la immunodepressió, present en el 60% a 70% dels casos, pot arribar a 400leucocits/ml. Aquesta leucopènia implica, sobretot, als linfòcits (limfopènia) però algunes vegades a tota la línia blanca (leucopènia).

RESISTÈNCIA

El parvovirus resisteix els pH àcids inferiors a 3, això explica principalment la seva resisitència al suc gàstric. Per eliminar-lo del medi exterior necessitarem aplicar desinfectants alcalins (lleixiu, cloramina al 3%, formol a l'1%). El glutaraldehid (TH4+, Aseptol, Romanol) és molt eficaç contra CPV però la seva toxicitat limita l'ús si entra en contacte amb els animals.

DIAGONÒSTIC

En cas de parvovirosi, els exàmens clínics, hematologia o necròpsia (autòpsia) porten només elements de sospita. La histologia (examen de teixits) revela una severa abrasió de les vellositats inestinals, una reacció del gangli mesentèric que drena el tub digestiu i excepcionalment, una endocraditis (inflamació de l'endocardio) en els cadells molt joves que no han près el calostre maternal o nascuts d'una mare no vacunada.
La certesa del diagnòstic es troba en l'animal malalt o mort per l'evidència del virus en els 3 o 4 primers dies que segueixen a l'aparició dels símptomes (pic d'excreció màxima). La presència d'anticossos anti-PVC en el sèrum no és un bon testimoni de la infecció si el cadell ja ha rebut una vacuna que contingui una valència "parvo", doncs és impossible fer la distinció entre els anticossos produïts per la vacuna i els anticossos pre-infecciosos, ni tant sols al laboratori. Existeixen kits veterinaris que permeten fer ràpidament el diagnòstic a través d'una simple mostra de defets fecals. Malgrat tot aquest test pot ser negatiu sobre certes parvovirosi agudes (en cas de cadells morts de parvovirosi) o després del període d'excreció màxima.

TRACTAMENT

Cap tractament específic encara avui dia. Els tractaments pal·liatius (serumteràpia, tractaments gastrointestinals, modificadores de la motricitat digestiva, mesures dietètiques, etc) són efectuades en hospitalitsació pel veterinari. Els antibiòtics són inactius contra el virus però permeten lluitar les infeccions digestives i després contra les septicèmies (principalment bactèries Gram negatives i anaeròbies). Malgrat això, les bactèries poden igualment revelar-se patògenes per les toxines que excreten. Aquesta és la raó per la qual un laboratori americà (INM-VAC) recentment ha posat a punt un sèrum (Septisèrum) contra les endotoxines bacterianes més patògenes. Aquest laboratori hauria assenyalat que el límit de mortalitat en cadells passaria d'un 48% en absència de tractament al 17% en cadells tractats amb l'ajuda d'aquest sèrum. Esperant l'eventual comercialització d'aquest sèrum a França, la transfusió o la sèrumteràpia a partir de la sang del cadell convalescent o de la mare hiperimmune semblen donar els millors resultats. En efecte, la taxa d'anticossos protectors és sempre superior després d'una infecció natural després d'una vacunació.

PRONÒSTIC

L'experiència empírica mostra que quan els cadells malalts tornen a tenir gana és un bon signe anunciador de la cura. Per altra banda, la severitat de la leucopènia sembla ser un factor agreujador del pronòstic en un cadell malalt i permet considerar l'oportunitat d'una transfussió.

VACUNACIÓ

En absència de risc (cap cas de parvovirosi desencadenats entorn de la criadora; pocs contactes amb els cadells en exposició), el protocol clàssic preconitzat pels veterinaris és suficient (primo vacunació en dues injeccions pravo en 3 setmanes d'intèrval a partir de l'edat de dos mesos; una sola injecció quan el cadell té més de 3 mesos). En una criadora infectada, el veterinari usarà una vacuna monovalent (que conté només la valència pravo) supertitulada (títol d'antigens molt superior a les vacunes clàssiques) i utilitzable sota immunitat calostral (compatible amb la presència d'anticossos d'origen maternal). Diverses vacunes responen actualment a aquests criteris. Una dosis s'injectarà una setmana abans de la data d'aparició dels símptomes en els cadells. Aquestes injeccions es distribuiran totes les setmanes fins l'edat de 12 setmanes (edat en la que tots els anticossos d'origen calostral susceptibles d'interferir amb la vacunació en principi han desaparegut). Malgrat això, un cadell nascut d'una mare que ha patit la parovirosis dintre de l'any anterior al neixament del cadell (cas de les joves mares primípares), té el risc de quedar refrectari a la vacunació clàsica fins a l'edat de 18 a 20 setmanes!. Aquest protocol de vacunació serà mantingut sobre un període de dos anys.
La parvovirosi essent un vici redhibitori, ha de ser imperativament diferida la venda dels cadells en tant que l'epidèmia no hagi estat dominada.

PREVENCIÓ SANITÀRIA

Quan es diagnostica un cas de parvovirosi en una criadora amb certesa, el criador ha de reaccionar ràpidament i amb mètode, prenent totes les precaucions següents:
1- Imposar l'ús de sobrebotes a l'entrada de la criadera, traient-se-les a la sortida.
2- Concentrar les mesures d'higiene sobre els cadells durant el període crític.
3- Netejar els locals de resc en tres temps (detergent, esbandida i desinfecció): l'elecció dels desinfectants es portarà a terme sobre productes alcalins acceptats virustàtics.
4- Netejar tots els animals que hagin estat en contacte amb el virus i tractar l'aigua amb lleixiu.
5- Bany esterilitzador amb lleixiu (2 gotes de lleixiu per litre d'aigua a 12º cloromètrics amb aigua d'esbandir) de les mares gestants a l'entrar en maternitat i aïllament sanitari de la maternitat.

CONCLUSIÓ

La parvovirosi és més que mai una enfermetat d'actualitat (12% de les anomenades "diarrea del deslletament" per la UMES el 1997). L'existència insalvable del període crític del cadell (període de transisió entre la immunitat calostral i la immunitat activa de la vacuna) explica la persistència d'aquesta virosis en cderts cadells malgrat l'aplicació rigurosa del protocol de la vacunació clàssica. El període refrectari a la vacuniació s'extén de 4 a 20 setmanes en funció de la taxa d'anticossos passius transmesos pel calostre matern i del format de la raça en consideració. Malgrat això, com remarca un recent article de la "Dépêche Vétérinarie (núm 533 del 24 de gener de 1998), la parvovirosi no és una fatalitat gràcies a l'aparició al mercat de kits de diagnòstic avançat, de vacunes monovalents supertitulades i de nous mitjans de tractament paliatiu.

* Els vicis o defectes redhibitoris són aquells que donen dret al comprador a tornar l'objecte comprat per causa d'algun defecte amagat, existent al moment de l'adquisició i que el fan impropi pel seu destí.