Què és la leishmaniosis canina?

És una malaltia crònica, multisistèmica (afecta a diversitat d'òrgans) i que si evoluciona de forma natural, sol ser fatal pel gos que la pateix.

Quina és la seva causa?

fotografia 1

Com es transmet aquesta malaltia?

A la naturalesa, la malaltia es transmet mitjançant les picades d'uns petits insectes, els flebotomos (fotografia 2 ; Flebotomo, insecte que transmet les leishmaniosis) (fotografia 3, detall de flebotomo, en realitat és una mosca, no un mosquit). Després de

fotografia 2

la picada a un vertebrat infectat per leishmanias, el flebotomo ha pogut ingerir sang amb macròfags carregats d'amastigots, que són alliberats dintre de l'aparell digestiu i es transformen en promastigots (formes més allargades i amb un flagel extern) que es divideixen per fissió binària a gran velocitat i arriben a zones superiors de l'aparell digestiu de l'insecte. A partir d'aquest moment, si el flebotomo pica a un hostatge vertebrat susceptible té capacitat d'inocular els promastigots.
Els flebotomos es caracteritzen per la seva petita mida (les formes adultes tot just arriben als 3 mm. de longitud), per presentar un color ocre-groguenc i per tenir tot el seu cos cobert per un mantell pilós, incloses les seves dues ales. Es diferencien d'altres espècies de mosquits en que no emeten un so de brunzit al volar. Quan es disposen a picar, salten amb les ales cap amunt sobre el cos de l'animal i també piquen als humans de la mateixa manera. Només les femelles actuen com agents transmissors, ja que necessiten ingerir sang per al desenvolupament dels ous.

On i quan es troben els flebotomos?

El període d'activitat de les formes adultes és molt variable depenent de la climatologia. En condicions favorables es pot estendre des de principis de la primavera fins a finals de la tardor. Les larves del quart estadi entren en dispausa quan les condicions ambientals són desfavorables.
L'activitat diària de les formes adultes és crepuscular, començant després de la posta del sol i prolongant-se fins a primeres hores de la matinada, sempre que la temperatura sigui superior als 18-20º C i la pluja i el vent estiguin pràcticament absents. El radi d'acció, sempre limitat dels flebotomos, depèn de la disponibilitat dels hostatges
vertebrats dels quals s'alimenta i de l'existència de llocs de repòs i/o posta, desplaçant-se en curts vols a pocs centímetres del sòl, com si es tractés de minúscules papallones. Busquen l'aliment de sang gràcies a l'olor de l'animal que els hi arriba a través de les corrents d'aire. Llavors, volen en contra d'aquestes corrents per assentar-se i picar.
És a l'exterior on es troba l'hàbitat natural dels flebotoms; llocs tranquils, amb escassa il·luminació, moderada temperatura, una elevada humitat i un constant i alt contingut de matèria orgànica, tal com caus, coves, esquerdes del terreny, buits dels arbres, abocadors, clavegueres etc., encara que també poden viure a l'interior dels habitatges, estables, garatges, etc. si es donen unes condicions favorables.

Quin és el cicle biològic dels flebotoms?

Els flebotoms posen ous de forma allargada, la mida dels quals oscil·la entre 0,2 i 0,3 mil·límetres. Les larves tenen una morfologia semblant a una petita eruga. L'evolució d'aquestes larves passa per quatre estadis.

fotografia 3

Al finalitzar el seu desenvolupament muden i es transformen en crisàlide. Les femelles s'alimenten de sang i els mascles de sucs ensucrats. La picada és silenciosa, d'uns cinc minuts de duració; solen picar generalment en hores d'escassa o nul·la lluminositat. No són actius a temperatures inferiors a 15º. En general són poc voladors i degut al seu petit tamany no poden volar amb vents forts (més d'un metre per segon) i els seus desplaçaments rarament arriben a 1 o 2 quilometres si no són afavorits per corrents d'aire. Són més actius en dies de calma. En climes temperats la seva activitat va des de principis d'estiu a la fi de la tardor (maig/octubre). La còpula la realitzen el dia següent de l'eclosió. El període d'incubació dura de 10 a 12 dies; no és necessària l'aigua per al seu desenvolupament, solament una forta humitat és suficient per
a la posta que la femella realitza en llocs amb matèria orgànica en descomposició i amb certa foscor.
L'eclosió de les larves varia de cinc a quinze dies, depenent de la temperatura. El pas d'ou a adult en condicions òptimes de temperatura, humitat i aliment es completa en uns quaranta dies, encara que aquest termini de temps és variable depenent del clima i les espècies.

És una malaltia molt freqüent en el gos i està molt estesa en el nostre país?

La leishmaniosis canina es diagnostica en la major part de la geografia espanyola, sent la zona centre (altiplà central) i tota la conca mediterrània les àrees més afectades, on s'arriba a unes taxes d'incidència anual d'entre un 3 i un 5%.
No obstant, les característiques epidemiològiques d'aquesta malaltia, principalment referent a la localització de l'agent transmissor, fan que la seva distribució geogràfica fins i tot dintre d'un àrea endèmica sigui molt heterogènia, comprovant-se l'existència de zones amb un important nombre de casos al costat d'unes altres, a pocs quilòmetres, on tot just existeixen casos de malaltia. La permanència temporal dels gossos en aquests focus i el seu trasllat posterior a altres localitats, porta a que es diagnostiquin casos, fins i tot, en llocs en principi lliures d'aquesta patologia.
El desenvolupament de la leishmaniosis en el gos depèn de nombrosos factors. La receptivitat dels animals és molt variable; els nivells d'infecció en algunes races pures són més elevats en relació als gossos creuats autòctons. Abans de la fase de disseminació o després del tractaments en alguns animals no es desenvolupa la infecció i es produeix una curació. La durada del període d'incubació varia de 3 a 5 mesos fins a varis anys.

Quins símptomes presenten els gossos afectats?

En el lloc d'inoculació es pot produir una lesió o xancre d'inoculació. És el que en el gos denominarem Leishmaniosis
Cutània Localitzada. Aquesta lesió és sempre asimètrica i presenta tres fases ben diferenciades: fase precoç, caracteritzada per una lesió eritema-escamosa de 10 a 15 mm de diàmetre envoltada per un anell edematós; fase
intermèdia, úlcera-costrosa amb una mida de 2 a 3 cm de diàmetre; i fase precicatricial, que precedeix a la desaparició definitiva de la lesió.
Després d'un llarg període d'incubació, poden aparèixer una gran varietat de símptomes i lesions amb distinta gravetat i freqüència. La inconstància en la presentació dels símptomes i lesions ha conduït a la descripció de distints
quadres clínics per a aquest procés: cutani, visceral o mixt.
Les manifestacions cutànies més freqüents són: alopecia, descamació i úlceres principalment localitzades en distintes
zones del cap (musell, orelles, al voltant dels ulls, etc.) i les extremitats (articulacions, coixinets plantars, cua,
etc.). En un menor nombre d'ocasions poden presentar-se lesions oculars (conjuntivitis, queratitis, etc.), creixement
exagerat de les ungles i nòduls cutanis o mucocutanis de diferent mida i localització.
Els símptomes viscerals principals són: adenopaties (inflamació dels ganglis), pèrdua de pes malgrat mantenir la gana, atròfia muscular, hemorràgies, augment de la mida del fetge i de la melsa, anèmia, coixeses i, en les fases terminals, signes d'insuficiència renal: poliuria (orinar molt), polidipsia (molta set), uremia (alt nivell d'urea a la sang) etc).
La realitat és que aquesta diversitat clínica sembla estar en funció principalment de la durada del procés i de la respostaparticular de cada pacient, podent diagnosticar-se casos sense a penes simptomatologia o fins i tot
asimptomàtics, al costat de casos greus on estan presents la major part dels símptomes.

Com sé si el meu gos té aquesta malaltia?

En el gos les leishmanies rarament s'observen en sang. Els òrgans que posseeixen cèl·lules linfoides i macròfags són els que s'afecten amb major freqüència ( ganglis limfàtics, moll de l'os, melsa).
Tant la simptomatologia com les alteracions trobades en els anàlisis clínics rutinaris (en funció dels distints òrgans que poguessin estar afectats) tenen un gran valor orientatiu en el diagnòstic. No obstant això, només a través de mètodes específics, parasitològics i immunòlogics, es pot realitzar un diagnòstic definitiu i precís.
El diagnòstic parasitològic, és a dir, l'observació i identificació dels amastigots a partir de mostres recollides de distints teixits (gangli limfàtic, pell, moll de l'os), únicament té valor en cas positiu, doncs l'obtenció de resultats negatius no descarta la possible infecció. Els tests immunològics que permeten detectar la presència d'anticossos específics antileishmania a partir d'una mostra de sang, ofereixen una major sensibilitat i igualment són altament específics, ja que la presència d'aquests anticossos són el testimoni que s'ha produït el contacte amb aquest protozou.
L'aplicació de tècniques de biologia molecular basades en l'ADN ofereix avantatges al diagnòstic de les malalties infeccioses tals com la seva sensibilitat, capacitat d'identificar el microorganisme responsable i no dependre de la resposta immune de l'hostatge. L'amplificació d'una seqüència especifica de l'ADN genòmic o del kinetoplasto de leishmania mitjançant la tècnica de reacció en cadena de la polimerasa (PCR) millora els resultats obtinguts mitjançant examen directe, cultiu i tècniques serològiques convencionals. No és difícil preveure que la tècnica de la PCR com a conseqüència de la seva creixent disponibilitat serà el mètode més adequat pel diagnòstic de la leishmaniosis.

Què haig de fer si el meu gos té leishmaniosis?

La primera recomanació és informar-se bé respecte a les característiques d'aquesta malaltia. En moltes ocasions la gravetat del procés no està relacionada amb les manifestacions clíniques que s'observen, per la qual cosa s'ha de requerir un complet examen clínic per a conèixer l'estat general del seu gos i, en funció d'aquest, considerar la possibilitat del tractament. El seu veterinari és qui millor l'informarà i ajudarà a adoptar una decisió.
Mai s'ha de deixar evolucionar espontàniament el procés, ja que suposa un important risc no només per la salut del seu gos, sinó com fon de transmissió de la malaltia. A vegades, la decisió més apropiada no és altra que el sacrifici humanitari del gos.

Es pot guarir la leishmaniosis canina?

Desafortunadament, els fàrmacs disponibles en l'actualitat enfront de la leishmaniosis canina no arriben a produir la curació definitiva. No obstant això, la majoria dels casos, excepte aquells que presentin greus complicacions renals o hepàtiques, tenen una bona resposta a la teràpia i arriben a la remissió clínica. Aquests períodes de remissió tenen una durada variable, presentant-se a continuació, en la majoria dels casos, fases de recaigudes que poden ser, sinó evitades, almenys controlades.
La resposta a la teràpia tant a curt, mig i llarg termini és molt més favorable quan aquesta s'instaura en fases primerenques de la malaltia, el que fa summament important haver efectuat un diagnòstic precoç.
Els fàrmacs més utilitzats enfront de la leishmaniosis canina són els antimonials, existint un producte específic en el vademècum veterinari enfront d'aquest procés: el Glucantime.
Durant l'administració del tractament, en algunes ocasions, poden presentar-se efectes secundaris pel que es precisa d'una adequada atenció veterinària. Alguns veterinaris també recepten Alopurinol per via oral.
Igualment, el control clínic és necessari per establir la correcta duració de la teràpia, en funció de la resposta individual de cada pacient.

El meu gos suposa un risc i pot dur una vida normal?

Després de l'administració d'una teràpia adequada i assolida la remissió clínica, els protozous que resisteixen al tractament queden acantonats en els òrgans interns, pel que el risc de transmissió és mínim i pràcticament inexistent si s'adopten les mesures profilàctiques adequades per a evitar-la
Durant els períodes de remissió els gossos poden dur una vida perfectament normal sense que suposi un major motiu de preocupació pel seu propietari.
Una alimentació inadequada, situacions d'estrès, esforç, debilitat i patiment d'altres processos condicionen la capacitat de resposta de l'organisme, actuant com a factors de risc perquè es produeixi la reagudització del procés. El mantenir un bon estat general, sanitari i nutricional de l'animal permet obtenir la millor evolució post-tractament.

Com prevenir les recaigudes?

El control veterinari, mitjançant la realització d'anàlisis clínics, és la única forma de detectar les recaigudes, fins i tot abans que reapareguin els símptomes.
Les consultes periòdiques, especialment en els moments previs a la presència de les formes adultes dels flebotomos, constitueixen la millor pràctica, no només per a mantenir el millor estat de salut del seu gos, sinó per a interrompre la cadena epidemiològica, amb la instauració de nous tractaments quan s'hagi detectat una recaiguda

La malaltia pot afectar a les persones?

A Espanya, la leishmaniosis és una zoonosis (malalties que es poden transmetre dels animals a les persones), produint tant quadres de leishmaniosis visceral com cutanis.
La leishmaniosis cutània es caracteritza per una lesió nodular a la pell (Botó d'Orient), en el lloc d'inoculació. En les primeres fases la lesió és tancada, però més tard es desenvolupa una petita úlcera, envoltada d'una zona inflamada, que li dóna un aspecte de petit cràter. La lesió cutània evoluciona cap a la curació espontània en el termini d'uns quants mesos.
Fins fa unes dècades la principal població de risc de leishmaniosis visceral eren els infants menors de 5 anys (Kala-azar infantil), població que en l'actualitat està sent substituïda per persones immunodeprimides per distintes causes (trasplants, corticoteràpia perllongada, infecció per virus d'immunodeficiència humana, etc.). No obstant, els casos de leishmaniosis visceral humana són infreqüents i ès considera com una malaltia de molt baixa incidència.
La leishmaniosis visceral humana cursa com una malaltia febril crònica amb afectació sistèmica, sent l'anèmia, la leucopènia (baix nombre de leucòcits), hepatomegalia (engrandiment del fetge) i l'esplenomegalia (engrandiment de la melsa), els signes clínics mes característics.
A causa de la seva baixa incidència, el que determina que en ocasions no es sospiti d'ella, i a les freqüents infeccions oportunistes que l'acompanyen moltes vegades, la leishmaniosis visceral és mal o massa tard diagnosticada. Només en aquests casos el pronòstic pot ser més incert i l'evolució greu, ja que la resta dels casos acostuma presentar una resposta favorable a la teràpia.
No obstant, hem d'aclarir que el sistema immune de les persones a la majoria dels casos està preparat per a vèncer aquesta malaltia, en canvi en el gos no. Solament algunes persones amb malalties o immunodeprimides es poden contagiar, i cal aclarir que NOMÉS si els pica un mosquit infectat, MAI pel contacte amb el gos, la seva sang o saliva.

Com es pot prevenir la malaltia?

Hi ha diversos grups de científics treballant en una vacuna. Avui en dia no s'ha pogut trobar cap antígen (substància reconeguda com a estranya per l'organisme, capaç d'induir en aquest una resposta immunitària)
suficientment potent per a crear una vacuna eficaç. Els científics calculen que haurem d'esperar com a mínim 5 anys per tenir disponible una vacuna comercial eficaç. Fins que no arribi aquesta vacuna, totes les mesures profilàctiques van encaminades a interrompre la cadena epidemiològica d'aquesta zoonosis a distints nivells: lluita antivectorial i protecció de la població sana susceptible.
Els principals objectius de la lluita antivectorial són reduir el número de flebotoms i evitar la seva picada. Per a això, s'adoptaran tot un seguit de mesures ambientals, encaminades a eliminar els hàbitats ideals pel desenvolupament dels flebotomos, tapant buits dels arbres i esquerdes de les parets i sòls, netejant de fullaraca i d'altres restes de matèria orgànica del nostre entorn, etc.
En les èpoques de major activitat dels flebotomos, s'empraran, de forma racional, insecticides segons el seu principi actiu, forma de presentació, etc., tant en ambients interiors, com en els ambients exteriors que sospitem puguin ser llocs de repòs d'aquests insectes. Un altre mesura a tenir en compte és mantenir al gos dins de casa des del vespre fins que claregi entre els mesos de maig i octubre.
Poden ser igualment utilitzats insecticides (i/o repel·lents) en forma de sprays, locions, xampús, collarets, etc., formulats específicament per a ser aplicats directament sobre els animals o les persones. En el 2n congrés internacional de leishmaniosis canina que es va celebrar a Sevilla el febrer de l'any 2002 es va concloure que l'únic producte amb una protecció demostrada és un collaret impregnat de "deltametrina" (Scalibor®). En aquest congrés es van presentar quatre estudis fets per diferents investigadors que van arribar a la mateixa conclusió, demostrar que aquest producte arriba a protegir fins al 95 %.

Per últim, una altre mesura important, que podria ser considerada com a profilàctica, és controlar una o dues vegades a l'any els nostres gossos, així com a tots aquells gossos de nova incorporació, amb la finalitat de poder establir, precoçment, el diagnòstic en el cas que es produeixi l'infecció.