Paràsit: n.m. (del griec Parásitos: comensal). Persona que viu en del no fer res, al dependre dels altres, de la societat. 2 Biol.: ser vivient que extreu les substàncies que li són necesàrias de l'organisme d'un altre ésser, anomenat hosta: el mildeu de la vid, la tènia de l'home, són paràsits. Plur.: perturbacions en la recepció de senyals radio-elèctriques: Paràsits d'origen atmosfèric, industrial. Bot..: que viu com paràsito: Planta paràsita.
Zoonosis: n.f.: enfermetat infecciosa o parasitària, que es trasmet de forma natural dels animals vertebrats a l'home o viceversa.: la tuberculosis, la ràbia, la brucelosis són zoonosis.
Petit Larousse ilustrat, 1994.

I EL SEU CICLE......

La noció de cicle és indisociable del paràsit. Aquesta esquematizació permet una comprensió ràpida iglobal de la complexitat biològica d'aquests éssers que han desenvolupat uns tresors d' ingeniositat per tal de salvar el hàndicap de la seva total dependència al medi.
Els paràsits digestiss del gos viuen, en l'edad adulta, dins de l'intestino. En aquest sentit el gos és qualificat d'hosta definitiu. Aquests adults, aptes per reproduir-se, són ovípers. Els ous són posats generalmente en grans quantitats, per fer front a les enormes pèrdues que sufriran en el curs de la seva evolució. L'ou és a la vegada una forma de supervivència i d'espera. És resistent i pacient. L'ambrió que té a dins donarà una larva si el medi reuneix certes condicions: temperatura, humitat, naturalesa del sòl, o la presència d'un segon hosta, anomenat aquesta vegada, hosta intermediari. Aquest podrà allotjar les fràgils transformacions d'aquesta larva, preparant-la per la última etapa del seu viage, fins l'escollit del seu cor, el seu hosta definitiu. En l'organisme d'aquest últim, després de les últimes peregrinacions per concloure la seva maduració, esconverteix en jove adulta, arribant al seu lloc predilecta. El cercle es tanca, el cicle se completa.

VERMES RODONS, VERMES PLANS......

D'aquesta forma es fa la distinció més comú i més fàcil entre les diferents espècies de vermes dls nostres animals domèstics. També es podria, corrent el risc de desganar a algú, calificar els primers d'"espaguetis" i als segons de "tallarines". .

VERMES RODONS: Es diuen ASCÀRIDS, ANQUILOSTOMES i TRICURES. Ells són visibles a simple vista ja que medeixen d'1 a 20 cm. S'alimenten del contingut intestinal, de restes de mucoses, o de sang (anquilostomes itricurs).
Són bisexuals. Després de l'acoplament la femella pon els seus ous, els quals són eliminats junt amb les matèries fecals. El cicle parasitari és curt, doncs no hi ha hosta intermediari. En el cas dels àscaris, per exemple, l'ou dóna ràpidament una larva que, després d'una quinzena de dies d'evolució, ja éss infestant, preparada per ser ingerida per l'hosta definitiu.

- si aquest últim és un mascle adult, les larves, després d'algunes migracions a través de l'organisme, es van a enquistar a nivel de certs teixits, en una situació d'espera, al ralentí, (és la "hypobiose"). Només algunes larves colonitzaran l'intestí i arribaran a adultes.

- si es tracta d'una femella madura sexualment les larves en "hypobiose"van a "despertar-se" al moment del cel de la femella. Elles guanyaran l'intestí (destinació habitual) o bé, si hi ha gestació, contaminaran els fetos per via tras placentària. De la mateixa manera, després del part, algunes larves infestaran els recentnascuts a través de la llet materna. Si s'afegeix a això la infestació clàssica dels cadells per les larves qua hi ha latents en la seva mare, i que són ingerides al contacte amb el seu pèl o del niu i entorns, veiem de seguida que els cadells estan sodmesos molt prematurament a una presió parasitària tan diversa com intensa. En conseqüència, el cadell pagarà el més pesat tribut a aquesta parasitosi: retard en el creixament, serà prim, tindrà una menor resistència a les enfermetats neonatals, diarrees, obstruccions intestinals, així com perforació intestinal amb peritonitis i mort.
-
- ATENCIÓ! ZOONOSIS: Si, per atzar, com a conseqüència d'una mala higiene (es parla d' "enfermetat de les mans brutes"), un humà, generalment un nen, ingereix larves d'àscaris, aquestes no reconeixeran la seva espècie titular i emigraran en l'organisme i acabaran per enquistar-se en diferents òrgans, portant diversos simptomatologies, de tipo respiratori, digestiu, muscular o ocular. Per altra banda els individus en augmentar la demanda del seu sistema inmunitari podran veure la seva patologia amplificada.

Anquilostomes i tricures poden, per ells mateixos, arrossegar unes parasitosis clíniques, sobretot per les pèrdues sanguínies que ocasionen, però la seva acció és notable en el cas de poli parasitisme (de diverses espècies de vermes). Els anquilostomes són l'origen d'una zoonosis als països tropicals esencialment. Respecte a les tricures, presenten excepcionalment un risc de zoonosis.

VERMES PLANS: En distingirem tres classes: la TÈNIA (tènies), la mida de les quals pos ser de fins a 5 metres. Els temibles ECHINOCOCCUS, poc visibles amb una longitut de 0'5cm. El DIPYLIDIUM d'una cincuentena de cm.
Aquests vermes plans, O CESTODOS, són susceptibles de presentar riscos per les persones. A la pràctica, només els echinococcus tenen unes repercussions greus i regulars sobre la salut humana.
Primera constatació: no són els més grossos i llargs els que són més perillosos.
La forma adulta viu a l'intestí del gos, sense causar-li cap mal particular ni dolor, es nutreixen pacíficament del contingut intestinal. Aquests CESTODOS estan tots construits sobre el mateix model: un cap (la scolex), provista de ventoses i de ganxos per fixar el subjecte al seu hosta, i una sèrie lineal d'anells, succesivament de sexe mascle i femella, de forma que per simple replegament sobre si mateixos, l'iindividu realitza la seva autofecundació (aquestes espècies són hermafrodites).
Els anells, amb els seus carregaments d'ous, es desenganxen i són eliminats a les matèries fecals, o algunes vegades creuen activament l'esfínter anal gràcies a la seva musculatura ( és, en aquest cas, una manera de descubrir la presència de vermes al gos: aixecant la seva cua es poden percèbre els anells als marges del mateix esfínter anal, o aillats al pèl dels voltants).
L'evolució d'aquests ous està condicionat pel seu retrobament amb un hosta intermediari: un herbívor de tipo ungulat, salvatge o domèstic (sovint és l'ovella, ja que és un animal que viu proper al gos en les condicions de demesticació que coneixem). Segons el CESTODO considerat, pot tractar-se de rosegadors, igualmente salvatges o domèstics (conills).
Aquests ous es transformen en quistes més o menys voluminosos:
- els de les tèniès estan localitzats sobre el peritoni i al fetge: són els "cysticerques" o "boles d'aigua dels carnicers", que es descubreixenn a l'escorxador o a les autòpsies, i que medeixen un màxim de 2 a 3 cm.. Ells no tenen conseqüències sobre la salut del seu hosta.
- els dels echinococcus invaeixen els pulmons, el fetge o el mateix cervell. Ells evolucionen en quistes hidatídics, que poden arribar ben bé a uns 12cm.

El cicle es torna a tancar quan l'hosta intermediari és menjat pel gos o un cànid salvatge (guineu).

ATENCIÓ! ZOONOSIS: accidentalment l'humà pot introduir-se en aquest cicle, arribant a ser hosta intermediari, després del consum de llegums, de fruits salvatges, infectades per les deposicions de gossos o guineus; o més directament ingerint els anells sospesos al pèl del gos. Com hem dit, això fa referència escencialment als echinococcus: els quistes hidatídics es desembolupen als pulmons i rares vegades al fetge o al cervell. Durant molt de temps només una cirurgia delicada i perillosa podria solucionar el problema (de cincents a sicents casos anuals a l'hospital de la Timone de Marsella). Actualment un tractament mèdic sota control ecogràfic podria ser considerat.
Aquesta greu zoonosis està en decadència , sobre tot al medi urbà. És una verdadera enfermetat professional per a tots els pastors, ja que es reuneixen les condicions òptimes gràcies al tercet: home, gos, ovella.

COM LLUITAR?......

Els mitjans de lluita es deriven del bon coneixement del clicle parasitari. És suficient en "atacar" en un dels moments d'aquest cicle per tal de perturbar definitivament l'evolució del paràsit. La vermifugació és un d'aquests mitjans.

La Higiene: És sempre d'actualitat, vist que les fonts d'nfestació són diverses i nombroses: 77% dels jardins públics parisencs estan contaminats per àscaris. Prop de la mitat de la nostra població canina està conciderada com a portadora de vermes.
Aquestes mesures cal tenir-les presents sobre tot en nens: higiene de les mans, control de les zones de joc; però també hem de tenir cura amb la neteja dels productes de la collita salvatge (fruits silvestres) considerats, massa sovint, inofensius perque provenen de la Santa Naturalesa.

Evitar el trobament entre l'hosta definitiu i l'hosta intermediari: En el cicle de les tènies i dels echinococcus el gos fa el paper de predador en consumir l'hosta intermediari. Aquestes condicions estan reunides en dues situacions que nosaltres podem fàcilment determinar i controlar:
- quan el gos exerceix una activitat de carronyer sobre cadàvers d'ovelles o conills, durant les seves fugues....i, moltes vegades, amb l'aprobació del seu amo, en un "real desig de senajament". No oblidem que la primera vocació d'aquesta espècie era la d'escombriaire dels nostres temps passats.....
- Per altre cantó, quan estem menjant i li donem restes de menjar al gos, qui sempre estarà present i alerta a aquests tipos d'aconteixements... evitar aquestes accions és una oportunitat suplementària d'interrompre el cicle...

La vermifugació: és actualment el mètode de lluita antiparasitària més comú i més difós, malgrat sigui massa sovint objecte de negligència.
La quantitat de medicaments disponibles al mercat és molt rica. Els vermífugs són presentats sota moltes formes, orals o injectables. Les formes orals, es troben en comprimits, xarops, suspencions bebibles i pasta en xeringues graduades. És sovint la presentació i la facilitat d'administració el què condiciona l'elecció del consumidor.
Entre els diferents productes existents al mercat es pot conciderar que el més complert actualment és el Drontal Plus: la seva activitat és particularment intensa sobre els vermes plans, que no oblidem, són els principals vermes implicats al parassitisme de l'adult. Hem d'aconsellar el seu ús, particularment en aquells gossos destinats a treballar en prats d'alçada. A aquests gossos exposats, un mètode simple i eficaç de controlar el parassitisme, tant en la de conducció com en els de protecció de remats, i de limitar molt eficaçment el risc de zoonosis, consisteix en una doble vermifugació, abans de pujar i després de baixar dels alts prats.

CALENDARI DE VERMIFUGACIÓ:

GOS ADULT: un mínim de 2 vegades per any és de rigor.
En cas de pressió parasitària important, per exemple, la població de gossos a les gosseres, o bé, riscos augmentats d'infestació segons el mitjà on els gossos estan obligats a estar, aquest ritme de vermifugació pot ser augmentat fins a 4 vegades per any; o en tot cas sistemàticament en sortir dels llocs on existeixi risc de contaminació.
GOSSA ADULTA: la vermifugació bianual serà tàcticament realitzada en finalitzar el cel. Si la gossa està en gestació, se la vermifugarà als 40/45 dies de gestació (per tal d'impedir la contaminació tras placentària), i desde la segona setmana després del part, (amb la finalitat d'anular la contaminació a través d ela llet).
CADELLS: desde la segona setmana de vida, simultàniament a la vermifugació de la mare, després, cada quinze dies fins als tres mesos. A continuació a un ritme mensual fins a l'edat de sis mesos serà suficient.

PAUL LIBMANN
Dr. Veterinari

(Traducció de Joan Ferrer)