En aquest article no tractem d'enumerar exhaustivament a tots els animals verinosos que poden afectar als nostres gossos. Només citem aquells que són més corrents a les nostres latituds i que són més susceptibles de que entrin en contacte amb els nostres amics. Tampoc ens referim a altres espècies animals que tot i no sent verinoses, són molt perilloses perquè inoculen quan piquen virus, bactèries, paràsits i protozous, com per exemple, les paparres, les puces i els mosquits de l'espècie flebotomo.

VÍBORA.- La seva toxicitat depèn de l'època de l'any (a la primavera després de la hivernació la víbora disposa de més quantitat de verí), del pes del gos i de l'edat. Quan pica introdueix tot un còctel de substàncies antagòniques: elements hemorràgics, acceleradors de la coagulació i anticoagulants. Es produeixen reaccions hemolítiques i destructores dels teixits, trastorns de coagulació i lesions vasculars. En casos greus s'han observat trastorns renals, lesions hepàtiques, pulmonars, de la melsa i intestins. En cas de picada s'ha d'anar urgentment al veterinari. Existeix antídot però és el veterinari qui ha d'avaluar el tractament.

ABELLA, VESPA, AVISPÓ I BORINOT.- L'abella femella, presenta a l'abdomen, a la seva part posterior, una prolongació tubular que té una missió de trepant, emprant-se en unes ocasions per dipositar els ous a l'interior de plantes o animals i en altres ocasions com agulló. Aquesta prolongació es troba en contacte amb una glàndula verinosa.

En el moment de la picada, l'aparell sencer bascula uns 90º, el que permet que la beina de l'agulló surti de l'abdomen. Quan la beina entra en contacte amb l'individu, l'agulló es clava i el verí és injectat a una profunditat de 2 o 3 mil·límetres. L'agulló de l'abella és serrat, per això una vegada clavat, aquesta no el pot retirar, produint-se doncs un estrip, que a la majoria de les ocasions acaba amb la mort de l'animal.

La quantitat de verí que inocula l'abella a cada picada és de 0,2 a 0,5 mil·ligrams. Després de la picada apareixerà una pàpula que encercla la zona, generalment hi haurà dolor.

En el cas de les vespes, l'agulló és menys serrat, per això pot ser retirat després de la picada i l'animal pot seguir picant, però la quantitat de verí injectat serà menor en cada ocasió.

Les picades de varis avispons poden ser mortals especialment pels cadells, podent causar paràlisis cardíaca i respiratòria.

Els borinots introdueixen quan piquen, entre altres substàncies, la serotonina que causa dolor i redueix la tensió sanguínia.

La inoculació directa del verí en un vas sanguini, dóna pas a un descens ràpid de la tensió arterial, polipnea (disminució de la freqüència respiratoria), hiperperistaltisme intestinal i retard en la coagulació sanguínia, el que s'atribueix a la inhibició de la tromboquinasa.

La picada d'aquestes espècies si és única, és generalment innòcua (sempre i quan el gos no sigui al·lèrgic), però si el gos és atacat per un eixam pot ser fatal.

La picada es torna molt perillosa si es produeix dins de la boca (pel costum de voler caçar-les), doncs la inflor de la regió de la laringe pot provocar l'asfixia. En casos extrems s'ha de realitzar una traqueotomia.

ERUGA PROCESIONARIA.- La filera d'erugues en moviment pot cridar l'atenció del gos i a l'apropar el seu musell a elles o llepar-les pot clavar-se llurs pèls urticants. També, pot succeir el mateix a l'ensumar un niu d'erugues que hagi caigut ja que al seu exterior existeixen pèls urticants de les mateixes erugues.

Els símptomes més característics són una inflamació edematosa dels llavis, cavitat bucal i cap en general. L'animal comença amb una gran excitació, dolor i intenta rascar-se, bavejant exageradament.

Quan ens adonem de la intoxicació, rentarem la zona amb aigua tèbia i sabó, ja que la calor destrueix el tòxic anomenat thaumatopina i anirem ràpidament al veterinari.

El major perill existeix si el contacte ha estat a nivell de la laringe, per produir-se una reacció inflamatòria que pot arribar a asfixiar l'animal, havent-se que realitzar ràpidament una traqueotomia. Pot haver-hi també xocs anafilàctics fatals per contactes successius.

Si el contacte ha estat amb la llengua, a la zona que ha estat en contacte amb les erugues, es produeix una necrosi, amb un aspecte verdós al principi, sialorrea (hipersecreció salival) i després va agafant un to negrós fins que al final li cau el tros de llengua.

Durant aquests període que dura aproximadament 15 dies, l'animal no pot alimentar-se, havent de posar-li inclús sèrum intravenós o donar-li aliments líquids o semilíquids, i en altres casos mitjançant sonda.

GRIPAU.- Hi ha distintes espècies de gripaus i el seu hàbitat i toxicitat són també diversos. Les secrecions tòxiques de llurs glàndules cutànies són les que produeixen la irritació a l'entrar en contacte amb les mucoses dels animals. Els signes clínics són: salivació lleugera a profusa, sacsejada del cap, manoteig a la boca, arcades i vòmits d'aparició immediata ja que el verí és molt irritant. També poden aparèixer les mucoses inflamades, dispnea, cianosi, convulsions, arítmies ventriculars i en casos molt extrems inclús la mort. No existeix antídot. Rentar la cavitat oral amb quantitats abundants d'aigua evitant que se l'empassi i anar immediatament al veterinari perquè posi en marxa el protocol d'actuació.

ESCORPÍ.- La seva picada es produeix a través de l'agulló que té a l'extrem de la cua. Bàsicament inocula serotonina i neurotoxines. La gravetat de la picada depèn de la toxicitat de l'espècie i del pes i edat del gos. És necessari anar al veterinari.

SALAMANDRA.- A la secreció cutània d'aquests animals s'han trobat varis alcaloides que actuen sobre el sistema nerviós central, però també tenen hipertensors i anestèsics locals. Externament actuen de forma fortament irritant sobre las mucoses.

ESCOLOPENDRA.- És un animal pla, allargat i dotat de múltiples potes a semblança del centpeus. En llur extrem caudal posseeix dos espècies d'ungles o pinces amb les que inocula el verí. Excepcionalment pot provocar símptomes generals semblants als que produeix un petit escorpí. Així i tot, és aconsellable anar al veterinari per evitar sobresalts.

ARANYA.- No existeixen a l'Estat espanyol aranyes o taràntules perilloses. Llurs picades no revesteixen gravetat i es poden acompanyar d'una reacció inflamatòria local. Rara vegada poden aparèixer altres símptomes, com una inflor del membre afectat o dolors articulars. En aquests casos és aconsellable acudir al veterinari perquè estableixi el tractament pal·liatiu adequat.

CONCLUSIÓ.- Quan ens adonem que algun animal ha picat al nostre gos i tenim dubtes sobre si pot ser perillós, el més aconsellable és anar al veterinari. En aquests casos més val pecar de prudència que de lleugeresa.