Les experiències viscudes per l'especialista o tècnic en etologia ens poden oferir una visió realment vàlida de l'actuació d'aquesta raça en determinades circumstàncies, molt més si tenim present que no es tracta de conductes aïllades sinó que d'actuacions que han estat retificades posteriorment amb d'altres fets que avalen un comportament poc comú i interessantíssim dins del món caní.

Com a autor d'aquesta pàgina web i compromès des de sempre amb un gos tan complert, familiar i extraordinari, i amb la idea que un etòlog, amb les seves consideracions científiques, recolsa també els meus coneixements , he recorregut a les opinions de D. Jordi Pascuet Salvans, que transcric a continuació:


"Parlar del Gos Muntanya dels Pirineus no és una empresa fàcil. El seu temperament i el seu caràcter fan d'aquest animal un esplèndid objecte d'estudi, tant pels cinòfils com pels etòlegs en general.

"En els meus 15 anys com a professional de l'ensinistrament he tingut com a a lumnes gossos dignes d'elogis: un Pastor Alemany anomenat Roy, excel·lent gos d'atac que actualment treballa per a la Polícia Nacional; un esplèndid Doberman de caràcter afable amb els nens i un bon guardià; un abnegat Llaurador experimentat en tasques de rescat; i entre tots ells un inteligentíssim Muntanya dels Pirineus anomenat Floc.

"Precisament amb en Floc vaig tenir el meu primer contacte real amb aquesta raça. Primerament vull dir que mai no he tingut tan forta la sensació d'influir poc en un gos com ho vaig sentir durant l'ensinistrament d'en Floc. Amb tan sols un any d'edat, en Floc ja era un gos enorme, fort i resistent a la vegada. La seva mirada era profunda i noble, i el seu coratge digne d'admiració.

"Després de tan sols una setmana d'estar amb ell vaig tenir la sensació que en Floc ja sabia el què estava succeïnt, ja que en cap moment no va posar obstacles aparents a l'ensinistrament. Dic aparents perquè al cap de tres setmanes i després d'haver assimilat tots els aprenentatges que formen part de l'ensinistrament (venir quan se'l crida, asseure's, tombar-se, quedar-se quiet, caminar al nostre costat, etc...) el meu amic va començar a desafiar-me amb l'anarquia pròpia d'aquesta raça.

"Com era possible que, després de quasi un mes d'ensinistrament i amb ordres més que sabudes, comencés a desoberir-me?

"Era com si en a Floc no li interessés tot aquell muntatge, com si l'ensinistrament no anés amb ell. Després de cada sessió ens miràvem mutuament, jo tenia la sensació d'estar perdent el temps. A mesura que anaven passant els dies, a mesura que anàvem fent sessions d'ensinistrament, menys interès mostrava, menys motivat se'l veia.

"Jo procurava que les sessions d'ensinistrament fossin amenes, més divertides, inclús més curtes. Malgrat tot, l'apatia d'en Floc era cada vegada més gran. He de reconèixer que l'ensinistrament amb en Floc estava siguent dels menys gratificants. Però un dia va passar el què menys hauria esperat del meu amic Floc. Aquell dia realitzàvem l'ensinistrament a una muntanya que hi havia prop de casa. Com sempre, abans d'iniciar les sessions d'ensinistrament, concedeixo als meus alumnes un petit moment de relaxació per tal que es treguin la mandra i puguin satisfer les seves necessitats fisiològiques (és condició sine qua non per començar la classe). Estàvem a punt de començar l'entrenament, quan va aparèixer allí lluny un home d'aspecte dubtós. En Floc estava a uns vint metres de mi, olorant herbes. L'individu, que va aparèixer de sobte, no debia haver vist el gos, i si ho va fer no li va donar importància. Es va acostar amb aspecte amenaçador i quan es disposava a abraonar-se sobre meu va aparèixer en Floc.

"Mai no podré oblidar aquell dia. En Floc va venir cap a mi a gran velocitat, com mai no l'havia vist córrer. El seu coll estava eriçat, semblava tres vegades més gran. Els seus ulls foscos tenien una mirada desorbitada. Mai, durant la meva vida, no havia tingut una experiència igual. Va ser un Muntanya dels Pirineus, en Floc, un bon amic de veritat.

"És cert que d'altres gossos han actuat de forma similar amb mi, però sempre fruit de l'ensinistrament en defensa i atac. Però en Floc no estava ensinistrat per aquestes accions. Encara més, ni tant sols obeia amb la rapidesa d'altres races. Era independent i "passota", però aquell dia va actuar amb una eficàcia i destresa de pel·lícula. Des d'aleshores a la meva escola sempre hi ha hagut un Muntanya.

"Quan un futur propietari em pregunta quina és la millor raça de defensa, en nombroses ocasions li responc que el Muntanya dels Pirineus. El Muntanya té un caràcter noble i equilibrat, és intel·ligent i molt observador, i en les tasques de guarda i vigilància és insuperable. Compta amb una abentatge afegida: en la majoria dels casos no necessita un ensinistrament especial.

"Des del punt de vista professional com a ensinistardor, el Muntanya dels Pirineus és tècnicament un desastre. És lent en l'execusió de les ordres, normalment es fa el sord quan no vol obeir, és molt tossut i moltes vegades respon amb certa dosis d'agressivitat. No es deixa sodmetre a una diciplina amb facilitat. En els exercisis d'atac sembla com si les pantomimes del figurant no anessin amb ell, gira el cap, desvia la mirada i es fa el boig. En canvi, en les situacions reals respon amb agressivitat, sense emporuguir-se davant de l'atacant. No té un instint de presa molt acusat, d'aquí que tingui més dificultat en realitzar els exercisis de defensa i atac. Moltes vegades, després de quasi trenta minuts d'intentar que un Muntanya dels Pirineus mossegui una mànega, caic en la frustració, esgotat i sense alè.

"Totes aquestes sensacions es fan més evidents quan miro el meu alumne. Allí està! amb actitud "passota", mirant-me amb uns ulls que semblen dir-me que sóc tonto per estar perdent el temps intentant ensenyar-li alguna cosa que ja sap. Jo, quasi sense alè, i el gos tan fresc com al principi.

"Però quan arriba la nit, aquest alumne tan fred i distant es converteix en un vigilant extraordinari. Borda en sentir el més petit soroll. Sembla com si durant tota la nit no tanqui ull, atent i expectant.

"Si els professionals haguéssim d'ensinistrar Muntanyes, ens tornaríem bojos. L'ensinistrament d'un Muntanya dels Pirineus és realment una tasca complicada.

"Els etòlegs i psicòlegs de la conducta animal estan d'acord en que en tots i cada un dels animals del planeta, inclòs l'home, existeixen dues components que determinen la conducta: el primer és l'aspecte genètic, l'herència transmesa a través de les generacions; el segon és el què s'aprèn. En el Muntanya dels Pirineus, la transmissió genètica influeix en un percentatge molt elevat.

"Estudiar el comportament hereditari és indispensable per tal d'entendre aquesta raça. L'aprenentatge, que per descomptat existeix, passa a tenir un segon pla. Ensenyis el què li esenyis a un Muntanya sempre posarà el seu toc personal.

"He ensinistrat Muntanyes per a obediència i educació en general, per a la vigilància i guarda, per a tasques de salvamenti com a gos de recolsament psicològic en teràpia humana. La veritat és que sempre he acabat l'ensinistrament amb gran èxit, però també és molt cert que els Muntanyes han estat els que finalment han posat el toc personal i definitiu.

"Aquesta és la meva experiència amb els Muntanya dels Pirineus. En Floc, en Jean Luck, la Neu, en Blanc, l'Aitana i tants d'altres Muntanya han estat, en realitat, els meus mestres. A tots ells, moltes gràcies!.

Jordi Pascuet Salvans
Llicenciat en Psicologia Clínica i ensinistrador professional.

LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona) CATALUNYA Telf: +34-629-613399 e-mail: joanferrer@labordadurtx.org