Centrarem aquest escrit exclusivament en la mida per ser un punt que sovint ha estat motiu d'acalorades i engrescades polèmiques entre els partidaris de les diferents opcions que ens dóna el marge d'alçada mínima i màxima (10-12 cms. tant per mascles com per femelles) medició que s'efectua a nivell de la creu.
Aquest marge ens ve donat per l'estàndar que ens diu: "mascles 70 a 80 cms.; femelles: 65 a 75 cms. Una tolerància de 2 cms. per damunt és admesa pels subjectes perfectament típics".
Veiem que, en els "punts de no confirmació del Gos de Muntanya dels Pirineus", sobre aquest aspecte afirma: Mida no compresa entre els límits de l'estàndar, les màximes poden ser leugerament sobrepassades si els gossos són armoniosos i si les femelles conserven la seva aparença femenina".
Una de les primeres mostres de l'atenció que sempre ha portat aquest tema, el trobem en l'anuari de la RACP de l'any 1917, en el que M. Senac-Lagrange (fundador i president d'aquesta associació desde 1923 fins el 1954), escrivia: "Referent a la mida sembla estar en estat de regressió desde fa un ciert número d'anys". Per altra banda P. Mégnin escrivia el 1877 en un comunicat a la revista Aclimatatión: "Hi ha als Pirineus, sobre tot a la comarca de l'Ariege, un gos encara més gran i més fort que el gos de Sant Bernat". I alguns anys més tard, a la seva obra sobre el gos, indica pel Gos dels Pirineus una mida de 80 a 85 cms., arribant als 90 cms. "Aquests animals no es troben actualment i no coneixem cap gos que arribi als 80 cms. a la creu, mida màxima indicada en l'estàndar. Les mesures d'un gran número de sobjectes preses per nosaltres durant una vintena d'anys, comparades amb altres dades més recents, després de la guerra (1925), ens permet, per altra part, dir que la mesura actual de les mides és inferior en quasi 3 cms. a la mesura d'abans de la guerra (1914) i que els límits mínims indicats en l'estàndar tant pels mascles com per les femelles, sobrepassen entorn de 2 cm. les mesures reales existents, tant en aquells com per aquelles".

Dax, mascle campió medint a la creu 70 cms.

El 1930, el mateix autor, que havia seguit molt d'aprop l'evolució de la raça escrivia: "De 200 exemplars que desde la guerra hemo examinat, una cinquentena mereix ser presa en consideració. No podem per falta d'espai, dedicar-nos a l'estudi d'aquests 50 exemplars, només recordarem que un "Patou de Betpouey", aquest simpàtic i bon gos que desde 1920 a 1925 ha conservat la primera plaça entre els presentats en exposició, és el major índex de qualitat. D'ell en va sortir "Gazost de Betpouey", substancial sense pesadesa, compacte, sostingut per una bonica estructura, arrepenjat sobre bons peus, expressiu en la seva figura i pigmentat a les mucoses. Gazost és de fet el tipo ideal de semental a buscar. Ja no cal demostrar que un mascle una mica proper al terra és més útil que el gran gos, si rarament surt bé, sovint massa despenjat ".
Anys més tard, M. Senac-Lagrange va ser convidat a jutjar el 1951 a Englaterra i a visitar la criadera de Mme. Harper Tríos Fontaines (fundadora el 1936 del Pyrenean Mountain Dog Club of Great Britain, i de l'afix Fontenay) i de la seva crònica extreiem el següent: "....He jutjat a 75 exemplars...la major part d'ells ja siguin mascles com femelles són grans, jo mateix he examinat un mascle que feia 80 cms. a la creu. Es nota una criança copiosament nutrida, on algunhs representants són massa alts...".
Altres detalls que ens mostren els diferents punts de vista, sempre interessants i enrriquits sobre la qüestió de la mida, els trobem en l'obra de J.F. Manauhton en la qual ens presenta diferents opcions: "M: Douillard, tresorer de la RACP (actualment ja no) en l'article de la revista "Chiens 2000" pàgina 280, declara: -Una vegada més, recordarem que val mil vegades més un bonic mascle de 70 a 72 cms. que un vedell de 80 cms.. És inútil buscar el màxim en altura, essent l'armonia del gos el més difícil de conservar-".

CH. Han de la Borda d'Urtx, mascle campió mesurant a la creu 78,5 cms.

Els dos mascles són perfectament operatius i funcionals, i a més, es dóna la circumstància que són avi i net.

Però M. Mansencal, secretari (d'aleshores) de la RACP escriu a la revista "Vie Canine" l'abril del 1976: "Jo penso, sobre tot, que s'ha d'educar als experts i jutges extrangers amb la finalitat que apreciin als gossos de potes més llargues, doncs agafen més espai, donant cierta expressió d'elegància".
I el mateix J.F. Manauthon aafegeix: "Respecte a la meva opinió, jo no trobo contradiccions entre aquestes opinions malgrat els matisos. Un gos es jutja pel cos i no segons les mesures, és a dir uns números. El Gos dels Pirineus no s'assembla al Sant Bernat, ni tampoc a un LEBREL. El Gos dels Pirineus ha de combinar unes exigències diverses, les quals, portades a l'extrem, serien uns defectes. Cal que sigui potent sense pesadesa, elegant sense ser dèbil, ni massa proper al terra ni despenjat. En conjunt, la seva constitució ha de ser armoniosa. En conseqüència, jo no vull discutir la mida sense veure el gos".
Aquest autor també fa les següents observacions: "En primer lloc, la sensatesa i sabiesa de l'estàndar, que ha tingut present el caràcter fluctuant, com la mida, basats en l'observació dels gossos trobats. El marge de variabilitat (diferència entre el tipo "gran" i el tipo "petit") és apreciable: 7 cms. per la femella (actualment 10 cms.) 10 cms. pel mascle, sense tenir present les toleràncias. O sigui que la mida depèn de factors del medi exterior i de les secrecions internes. En el quadre de la raça en general, aquestes variacions que anomenem "somations" són individuals i no hereditàries. El què verdaderament és hereditari és el tipo "mitjà"".
"Malgrat això, la selecció ha permès aïllar unes línies pures de mides grans. Molts criadors no han resistit la tentació de fer-los grans i han tingut èxit per, a quin preu?. Algunes vegades s'han obtingut grans exemplars mal construits . A mesura s'ha perdut en reflexes el què s'ha guanyat en mida. O s'han efectuat uns mals acoplaments, simplement per acostar-se a les grans mides".
Per acabar, segueix dient J.F. Manauhton: "Vull dir que jo conec boniques femelles de 67 a 70 cms. i bonics mascles ben construits, amb CORVEJONES acabats, els quals medeixen de 75 a 78 cms. i els reflexes dels quals -els muntanyencs pirinaics diuen la qualitat- res deixen a desitjar. Per altra part, aquests gossos són potents, es desplacen ràpid i lleugers durant molt de temps, es fan respectar. Per mi aquests atributs són suficients".
Després de llegir això, què ens queda més per dir?. Potser remarcar el següent: No té importància l'estatura -sempre que estigui compresa entre els límits de l'estàndar- el què és realment important és que el Pirenaic sigui armonios i extremadament típic en conjunt. Això vol dir que estigui ben construit, tant de cap, tronc i extremitats, guardant les proporcions entre aquestes parts, tant en forma, mesures i angles.
Mai hem d'oblidar que el Pirenaic ha de ser per sobre de tot "funcional". Ha de funcionar i operar correctament a la muntanya, guardant i defenent als remats que generalment es mouen en terrenys més o menys abruptes. I ha de funcionar correctament quan guarden les finques i propietats per que la seva feina sigui efectiva.
Per això, ha de ser fort, potent i àgil a la vegada. Que la seva principal arma sigui l'efect disuasori que li dóna la seva privilegiada envergadura i la seva capacitat de desplaçar-se amb facilitat amb el menor desgast d'energia i el menor cansament possible, fins hi tot en terrenys accidentats, per que, arribat el cas, sàpiga treure el millor profit del què la naturalesa li ha donat.
Si busquem mida, angulacions i aploms, es trencarà l'equilibri. Obtindrem un gos molt alt, però menys àgil i potent, i segur que es cansarà amb molta facilitat. O per contra, si sacrifiquem mida per sota els límits, preservant la resta, obtindrem un gos amb menor presència que no es correspondrà amb la funció que ha de realitzar.

JOAN FERRER i SIRVENT LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona) CATALUNYA Telf: +34-629-613399 e-mail: joanferrer@labordadurtx.org