Al primer Standard de la nostra raça, aparegut el mes de juliol del 1907 i redactat per l'aleshores anomenat "Pastour Club", no quedava clar com a caràcter eliminatori l'absència de dobles esperons a les potes de darrera. L'any 1923 es va crear la RACP, però no va ser fins el 1927 que es va fer una descripció complementària de l'Standard i l'any 1948 s'hi aporten algunes precisions, concretament fent referència al caràcter eliminatori per la falta dels dobles esperons a les potes posteriors.

Després d'algunes reclamacions i discusions, el 25 de juliol del 1952, la RACP reunida en Assamblea General a Cauterets, va haver de tornar a precissar que l'absència dels esperons dobles a les potes de darrera era un defecte que portaria l'eliminació d'aquells gossos que ho presentessin, tan en les exposicions de bellesa com en la confirmació per cria. Posteriorment, l'any 1959, l'aleshores president M.Duconte, va haver de recordar aquesta decisió als jutges i demanar-los que ho tinguessin en compte als judicis.

Potser, algú pot preguntar-se el perquè d'aquesta fixació, ja que en la majoria de les races no només no és obligatori sinó que es penalitsa la seva presència. Possiblament la resposta a aquesta pregunta la tenim en el fet que el Muntanya és una les races més antigues que es coneixen i per tant, aquesta característica de per sí, ja té un valor ancestral indiscutible, que val la pena conservar com a signe de la seva antiguitat. Els antics muntanyencs els seleccionaven no només per les seves qualitats psíquiques sinó també per la situació de les taques en el pelatge blanc i per la presència dels esperons dobles fortament constituits, símbol de la puresa de la raça. Recordem que els gossos presents en els grabats dels palaus de l'antiga Assíria, eren portadors de dobles esperons als membres posteriors.

Des d'un punt de vista purament funcional, s'ha anunciat que els dobles esperons ofereixen una major superfície de recolzament sobre els diferents tipos de neu, evitant així que les potes se'ls enfonsin en excés; aquest fet l'he pogut comprovar jo mateix acompanyant els meus gossos per valls i cims del Pirineu i comprovant que s'enfonsen menys del què la seva corpulència ens faria imaginar. D'altra banda aporten al gos un caminar característic, com si la pota rotés lleugerament per evitar el roçament entre ambdós parells d'esperons.

En l'aspecte anatòmic es diferencien clarament quatre tipos d'esperons que podríem anomenar "dobles":

*	Per una banda tenim els esperons dobles ben formats tant externament com internament, amb os, en ambdós esperons, en tot el recorregut fins arribar al tars, amb fortes ungles
*	També trobem amb els esperons que exteriorment apareixen comperts, però que al tacte notem l'absència de tot o part de l'os en un o ambdós, generalment també porten insertades unes fortes ungles. Aquests esperons també es coneixen amb el nom de "flotants" (imatge 3) . Tot són admesos en competició i en la confirmació de la raça. Seguidament existeixen els que tenen un espoló de temany normal amb o sense os, al costat del qual creix un espoló molt més petit, atrofiat, sense os, acompanyats també d'ungles.(imatge 2)
*	I finalment notarem la presència del doble espoló que a cop d'ull sembla complert però que en examinar-lo, veiem que es tracta realment d'un sol espoló molt més ample del què seria normal i del qual neixen dues ungles; és com si els dos esperons estiguessin units per la part central. Aquests dos tipos d'esperons són eliminatoris, com també ho és l'espoló simple en cada membre posterior.(imatge 4)
	imatge 2	imatge 3	imatge 4

Esporàdicament apareixen gossos que tenen tres esperons en cada pota de darrere i alguna vegada en les potes devanteres. Aquesta característica denominada polidactília, sembla ser que va unida a una major quantitat d'ossos i altura i per tant més pes. Si unim a que quan això succeeix els esperons estan situats més baixos, o sigui, més propers al terra, arribem a la conclusió de que segurament és per assegurar major superfície de recolsament, aconseguint així més estabilitat. En qualsevol cas això seria una reminiscència dels antics grans gossos que fa milers d'anys habitaven les altes planes d'Àsia. Després, en dismunuir la mida dels gossos i amb el pas dels anys, les mutacions van fer-se presents, adaptant-se a les noves necessitats.

S'accepta que la presència o no d'esperons o la seva confirmació, està controlada per diversos gens també anomenats poligens i que la seva situació dins dels cromosomes és propera a la dels gens que controlen la quantitat d'os a l'esquelet. Amb això, s'ha observat que a major quantitat d'aquest, millor constitució dels esperons. També s'ha pogut constatar que la disminució de l'os de l'esquelet va associada a una situació més elevada d'aquells, per després progressivament, en futures generacions, primer desaparèixer l'os i més tard els esperons en la seva totalitat.

El fet que la bona formació dels esperons s'heredi com un caràcter dominant, fa que d'exemplars amb esperons molt ben constituits neixin, de tant en tant, alguns exemplars amb malformacions, per estar amagats els caràcters recessius en el seu bagatge genètic. En aquests casos s'imposa una severa selecció que ve facilitada perque és un defecte que s'aprecia ja en néixer, exceptuant la falta d'os que és impossible d'observar ja que no està encara format.

La presència d'aquests dobles esperons és un tresor biològic que hem de mimar i conservar, i tenir conventciment que, en fer-ho, estem llegant a la posteritat una de les proves més importants i indiscutibles de l'antiguitat del nostre Muntanya