En el món dels gossos la forma de portar la cua, juntament amb la postura de les orelles i els llavis, són un llenguatge comú que tots els gossos entenen.

En un enfrontament entre dos llops, per exemple, el fet d'ensenyar les dents amb les orelles inclinades cap a davant i la cua aixecada, no significa el mateix que ensenyar les dents amb les orelles replegades cap a darrere i la cua entre les potes de darrere. El primer exemple és un signe d'agressivitat dominant, el segon exemple és de submissió.

El Muntanya dels Pirineus és un gos fort, segur de la seva potència i un caràcter equilibrat. L'estàndar ens diu que en acció la cua ha de formar una roda típica, i en repòs la cua caurà recta, formant un ganxo terminal, "record" de la roda que no s'acaba d'enroscar.

En un gos en llibertat això ha de ser així, ara bé, a les exposicions canines existeixen un seguit de condicionants que han de tenir-se presents.

Referint-nos als mascles, en una tarima i davant la presència d'altres mascles, és normal que es mostri altiu, amb la roda pirenaica ben marcada en moviment i, en repòs amb el ganxo terminal al final d'una cua caiguda, però també podem trobar-nos amb algun mascle que, lligat i al costat del seu amo, es mostri submís davant d'ell i no acabi de fer la roda, portant la cua, en moviment, a mitja alçada i a mig enroscar o, pel contrari, davant d'un altre mascle conegut amb rivalitat entre ells, es mantingui en parat amb la cua enroscada i les orelles altes.

Aquestes alteracions en un Muntanya mascle són susceptibles de corregir per l'amo, tant donant-li més confiança al gos o tranquil·litzant-lo, ja que per a un jutge és difícil avaluar correctament aquests comportaments, ja que no es pot saber si són circumstancials o un defecte de caràcter, timidesa en el primer cas o agressivitat en el segon.

Amb les femelles és encara més complicat donat que aquestes, normalment menys altives i dominants que els mascles i a la vegada més afectives i carinyoses amb el seu amo, és possible que se sentin tranquil·les i no facin la roda.

De totes maneres això no es contradiu amb l'estàndar de la raça, en el qual es diu que la roda cal fer-la "en acció", que no és el mateix que simplement estar en moviment. D'aquesta manera el que seria un greu defecte i per tant penalitzable segons l'estàndar és que, davant d'una alarma, la cua de la femella s'aixecarà en forma de sabre o s'enroscarà recolzant-se sobre el llom, a un costat de la gropa o entre les potes, però si la nostra femella "passeja" al nostre costat al pas o a trot amb la cua baixa, no ens ha de preocupar, malgrat tot, si passa el mateix amb el mascle haurem de pensar que el tenim massa submís o que li falta caràcter. El primer cas té fàcil solució, el segon cas és un defecte que haurem de tenir present.

Una cua ben portada és signe inequívoc d'equilibri emocional i de caràcter, per això no ens hem d'estranyar que alguns jutges, davant d'exemplars de característiques semblants premiïn la forma de portar la cua.

És competència dels amos corregir aquests detalls, referent a les femelles és possible que amb un altre membre de la família o amiga se senti més protectora que protegida i surti a la tarima amb una perfecta cua pirenaica.