En funció d'aquest objectiu descrit la seva estructura s'ha adaptat per a la vida a la muntanya:

Sense perdre potència i envergadura, haurà de ser àgil i lleuger, en comparació amb els purs melosos, les seves costelles seran també més planes i elàstiques que les d'aquests, per tal d'adeqüar la seva respiració a les alçades. El ser pèl i subpèl haurà de protegir-lo de les inclemències del temps, tant del fred de la nit, de la pluja o del sol del migdia, que al Pirineu escalfa de ple. Podem dir, sense equivocar-nos, que tenim un gos especialista d'alta muntanya, inclús el color dominant del seu pèl (blanc) irradia més llum i el calor del sol cap a l'exterior.

Tan important com la morfologia serà el seu caràcter, forjat a través del segles per a complir millor la seva funció.

Així tenim un gos valent que no es fa endarrere per a res ni davavant de ningú, però que no començarà baralles inútils ja que una ferida pot significar-li la mort. La seva alarma: la dissuació, amb el seu potent lladruc indicarà als predadors que "ell" és allí, tenint cura de les ovelles, si això falla, la seva potència, agilitat i força l'ajudaran durant la lluita, tant com el protegirà el seu collaret de pèl i els seus CALZONES davant d'altres gossos salvatges o, inclús llops als quals farà fugir. A diferència d'altres gossos no perseguirà al seu enemic, un cop allunyat tornarà amb el ramat.

Per lluitar amb els ossos necessitarem un gos àgil, que no mantingui la presa i que eviti les esgarrapades. Davant de persones extranyes marcarà una línia imaginària, bordant per a dissuadir el visitant d'acostar-se al ramat. Contràriament als gossos de pastura, no ha d'importunar les ovelles, més bé els transmetrà la seva serenitat i així, aquestes rere seu, se sentiran segures.

Tot això ha fet del Gos de Muntanya dels Pirineus un gos afable i carinyós quan no està cuidant cap ramat; tranquil, segur d'ell mateix, gens guerrer si no se sent agredit i, encara així, li costa mossegar, es plantarà enfront al seu agresor i amb el seu potent lladruc, ensenyant les dents, intentarà allunyar el perill potencial. Si aquest s'allunya, s'acaba l'amenaça.

El seu instint de guarda fa que davant d'una eventual amenaça (un gos passejant, una persona desconeguda, etz.) surti a bordar i, possiblement no resppongui al nostre crit fins que no desapareixi allò que considera intruisme, doncs és intel.ligent i reflexiu i davant de dues alternatives serà ell qui decidirà a què fer cas primer.

Anteriorment hem dit que està acostumat a actuar sense necessitat d'assistència de l'home, cosa que el converteix en independent, que no vol dir que no sigui obedient i carinyós, però lluny d'aquesta dependència i obediència extrema del gos pastor, el treball del qual ha comportat una altra manera de selecció.

També em de dir que, així com en d'altres races la selecció ha estat exclusivament en mans de l'home, en la nostra raça la selecció natural en un hàbit advers i la soledat enfront als predadors, ha funcionat més que la mateixa mà de l'home. L'home només es limita a escollir cadells, segons els pastors, en funció de l'existència d'esperons dobles (indicatius de qualitat d'os) i el color. Els cadells tacats es consideren més forts i resistents que els que neixen totalment blancs, malgrat que en fer-se adults es tornen més o menys blancs.

La selecció natural, dura i agresiva, elimina ràpidament als exemplars les feines dels quals els fan menys funcionals. En la lluita amb els seus enemics cauran abans els gossos coixos, amb displàcia, menys àgils, etz., i en la seva soledat en la muntanya els ferits i malalts tenen poques possibilitats de sobreviure, a no sé que la seva fortalesa pugui amb les enfermetats i infeccions.

Pel què fa al caràcter, també la naturalesa selecciona els més intel·ligents i a aquells que les seves reaccions s'adeqüen més a la forma de lluita diària amb les adversitats.

Observant una parella de Muntanyes "treballant" al Pirineu, ens podem imaginar la duresa de la seva lluita cuotidiana i entenem molt millor aquestes reaccions que tant ens criden l'atenció en els nostres propis Muntanyes.

Precisament és aquest temperament i la manera de ser el què ens ha captivat i ha fet que, malgrat el seu gran temany, la molesta presència de pèl a casa i la necessitat d'haver d'adeqüar, en moltes ocasions, el cotxe a les seves dimencions, estimem la raça i tinguem la interna convicció i desig de no canviar-los mai.