L'
OSTEOCONDRITIS DISSECANT
www.labordadurtx.org >>divulgació >> malaties i sanitat
Per Karen Caesar i cortesia de la R.A.C.P.
L'article que apareix aquí és per cortesia del Club Francès del Gos de Terranova. És interessant per tres raons:

Alain Pecoult
President de la R.A.C.P.


L'osteocondritis dissecant (O.C.D.) és un síndrome de l'articulació immadura que es caracteritza per un espessament anormal del cartílag. Existeix sovint un esquinçament del cartílag, o veritables despreniments com si fossin fulles. També podrà haver-hi fragments surant lliurament dins l'articulació anomenats "ratolins".

Trobem l'O.C.D. en les races de creixement ràpid de més de 30 kgs. És generalment admès que el Terranova és una de les raçes tocades. Els Terranoves són considerats com una raça de risc elevat però no estan entre les races afectades més sovint. L'O.C.D s'estima sobre una escala de 1 al 4, 4 fora el cas més greu. El Dr. Wind de la universitat de Dàvis a Califòrnia, estima que un Terranova és sovint un cas 3 quan és afectat. L'O.C.D. apareix entre els 3 i 12 mesos, el més sovint abans d'els 7 i rarament després d'els 12. Els mascles són afectats de 2 a 5 vegades més sovint que les femelles.

Articulació normal
Articulació amb osteocondritis dissecant

Es parla sovint de l'O.C.D. com d'una forma de displassia del colze de la mateixa manera que la fragmentació del procés coronoide (F.C.P.) i la no unió del procés "anconé" (U.A.P.) La F.C.P. i l'U.A.P. no poden sobrevenir més que al nivell del colze en raó de la part específica del radi i del cúbit afectat. L'O.C.D. tanmateix es pot produir sobre diverses articulacions: el colze, l'espatlla, el garró, el genoll o el tars. Hi ha qui pensa que si l'O.C.D. existeix sobre una articulació, es pot trobar igualment en les altres. El Dr. Tobias de la universitat de l'estat del Mississipi pensa que l'O.C.D. i la F.C.P. estant estretament lligades i apareixen sovint conjuntament. Alguns investigadors pensen que l'U.A.P. és extremadament rara en el Terranova. Varis articles han indicat que en la majoria de les races, l'espatlla era l'articulació afectada més sovint per l'O.C.D. Tot i així, segons el Dr. Wind quan apareix en el Terranova és molt sovint en el colze.

És generalment admès que l'O.C.D. és bilateral en la meitat dels casos.

Es pensa molt sovint que l'O.C.D. és un estat patològic, una malaltia del desenvolupament. El Dr. Mostosky de la universitat de l'estat de Michigan fa unes puntualitzacions en aquest sentit després de 30 anys. Segons ell, la gran qüestió és: d'on parteix la malaltia?, de l'os o del cartílag?. No hi ha una resposta clara però hi han indicis que l'os estaria afectat abans que la malaltia s'estengués al cartílag. El Dr. Wind pensa que l'O.C.D. del colze és un problema mecànic i no una veritable malaltia. Ell diu que l'O.C.D. del colze es produeix quan el procés coronoide medial del cúbit es troba massa alt en relació del desenvolupament del cúbit entre el quart i sisè mes. Això ocasiona una pressió mecànica sobre la presència medial del còndil húmeral de manera que la troclea no s'adapta perfectament al voltant del còndil húmeral. Que es tracti de una malaltia o d'un problema mecànic, poc importa, l'O.C.D. toca els nostres Terranoves.

Els símptomes de l'O.C.D. varien en funció de l'articulació i van de una lleugera anomalia del moviment a una limitació greu de la motricitat. L'articulació tocada pot estar inflada i poden haver-hi coixeses intermitents, una reticència a carregar el pes sobre l'articulació, o cruixits i dolor al manipular-la. Els símptomes poden aparèixer i desaparèixer en funció de l'activitat més o menys intensa del gos. També, pot no tenir cap d'aquests símptomes clínics. Un gos pot dur una vida relativament inactiva, fer carrera en exposició, i reproduir-se de manera que el criador no suposarà pas la existència de l'O.C.D. en ell. El mateix gos si porta una vida activa de córrer pels camps o arrossega un carruatge en un desfilada, es revelarà coix.

Davant d'aquest casos haurem d'analitzar i si escau establir, el diagnòstic de l'O.C.D. La primera cosa que el vostre veterinari buscarà són els signes clínics, si n'hi han. S'imposa un examen físic exhaustiu amb manipulació de totes les articulacions. El diagnòstic incontestable es fa per radiografies. Totes les articulacions sospitoses hauran de ser radiografiades bilateralment, encara que una d'elles no tingui símptomes. Farà varis clissés amb angles diferents de cada articulació, 4 al menys per el colze. Els despreniments de cartílag i els "ratolins" calcificats apareixeran clarament sobre les simples ràdios, així com els signes de malaltia degenerativa de l'articulació. Tot i així, si l'O.C.D. no està avançada i si els despreniments i els "ratolins" no estan calcificats, no apareixeran i s'hauran de fer unes artrografies. El Dr. Mostosky ha estudiat els diversos mètodes de diagnòstic de l'O.C.D. Segons ell, la radiografia clàssica no revela més que d'el 50 al 60% dels casos i que les imatges de R.M.C. (ressonància magnètica nuclear) eren més precises que les ràdios normals, però decebedores. Actualment utilitza un "Cat Scan" i estima a prop d'un 100% la tassa d'eficàcia i espera que aquest mètode permetrà diagnosticar l'O.C.D. en més fiabilitat.

La causa de l'O.C.D. és, sense dubta, plurifactorial, implicant tots o part dels factors següents: genètica, nutrició, influencies hormonals, traumatismes, isquèmia (irrigació insuficient d'una determinada zona). Nombrosos experts concorden a dir que la genètica juga un paper molt important i que és un factor poligènic que entra en joc. Aquestes idees estan confirmades per dos estudis recents, l'un fet a Noruega l'any 1991, l'altre fet a Gran Bretanya l'any 1990. Altres proves surten de les dades presentades a la conferència mundial sobre petits animals de companyia en Àustria l'any 1991 i provenen de l'estudi de la reproducció en llauradors mascles i femelles afectats d'O.C.D. i de F.C.P. bilaterals. Disset de 21 cadells sortits d'aquests encreuaments tenien l'un o els dos colzes afectats de F.C.P., o de F.C.P. i d'O.C.D. D'acord amb altres experts, el Dr. Tobias de la universitat de l'estat del Mississipi i el Dr. Smeak de la universitat de l'estat d'Ohio pensen que a més de la genètica, la nutrició podria jugar un paper actiu en el desenvolupament de l'O.C.D. Segon ells, és molt probable que un excés d'alimentació, d'aliments industrials molt rics en proteïnes, i una suplementació de calci, jugant un paper important. Les influencies hormonals són també sospitoses doncs els mascles són molt més tocats que les femelles. Certs experts, tanmateix pensen que això es deu al fet que el mascle es desenvolupa molt més ràpid i assoleixen una talla molt més gran que la femella. Una altre teoria, bé que menys generalment admesa, diu que el gos podria estar predisposat genèticament, i només hi hauria manifestació de la malaltia després d'un traumatisme d'una articulació. Sense dubta és prudent considerar que totes aquestes teories tenen quelcom de veritat, doncs actualment no hi ha certeses absolutes.

És possible d'oferir als nostres Terranoves una certa protecció contra l'O.C.D. Nosaltres podem evitar d'alimentar-los massa. Nombrosos experts, com el Dr. Tobias i el Dr. Smeak, recomanen un ritme de creixença lent per les races grans. És per això que desaconsellen alimentar als joves amb els aliments pels cadells per la seva elevada tassa de proteïnes. Ells pensen que hauria de donar-se-lis un aliment de manteniment d'adults. El Dr. Tobias aconsella assegurar-se que l'etiqueta porti la menció "aliment perfectament equilibrat pel gos adult". Afegeix que si l'etiqueta porta aquesta estampilla, el preu de la marca no ha d'importar. Un suplement de calç no és necessari i pot portar anomalies de l'esquelet cap l'O.C.D. Desaconsella també les aportacions de vitamines i minerals suplementaris. Segons ell son inútils si el gos és ben alimentat, i a més, poden tenir efectes nefastes. S'ha d'evitar que els nostres cadells no estiguin grassos i que no facin massa exercici entre els 2 i 6 mesos, període de més gran creixença. Això evitarà possibles traumatismes.

Quasi tots els expertes consultats pensen que una cria racional farà recular l'incidència de l'O.C.D. Però degut al seu caràcter poligènic, sembla probable que no es podrà eliminar completament. Heus aquí unes recomanacions per la cria extrets de l'article 9 de la revista "Sources":

· Mai reproduir amb subjectes afectats.
· No fer criar de nou els pares dels animals afectats, ja sigui entre ells o amb altres individus.
· No fer criar els germans dels animals afectats.
· No fer criar els descendents dels individus afectats.

Tot això s'aplica als parents de primer grau, ja que són susceptibles de tenir gens en comú i transmetre la malaltia. Cada vegada que sigui possible s'evitarà utilitzar un reproductor que tingui afectat un parent de segon grau. No s'ha de creure que els parents femelles d'un subjecte afectat son més "segures" que els mascles. Una femella aparentment sana pot molt bé portar i transmetre els gens de la malaltia. Si els gens estan dins del genoma d'un descendent mascle, el risc de veure manifestar-se la malaltia és més gran que si es tracte de una femella.

Aquestes regles no eliminaran el problema però és un camí pràctic que els criadors podran tenir en consideració.

Existeix als E.E.U.U dos llibres de enregistrament de problemes de colze per permetre una avaluació normalitzada d'aquesta articulació i donar els mitjans als criadors per identificar els gossos que no haurien de ser autoritzats a reproduir-se. Aquests són: l'O.F.A. (Orthopedic Foundation for Animals) i el G.D.C. (Institute for Genetic Disease Control in Animals). L'O.F.A. no tracte particularment l'O.C.D. doncs no apareix sovint en les radiografies normals, però si té referències, ella és localitzada. L'O.F.A. fa pagar els seus serveis encara que l'articulació estigui normal o no. Quan els colzes són jutjats normals sobre els subjectes de 2 anys al menys, se li adjudica un número i es dona coneixement als clubs de raça interessats. Els colzes anormals només són senyalats al propietari i al seu veterinari i no s'identifiquen.

La G.D.C. enregistra a la vegada els animals normals i aquells que estan afectats. El Dr. Wind, fundador de G.D.C. estima que aquesta es l'única manera d'assegurar que una femella o un mascle produeixen regularment els colzes sans. Prenem l'exemple següent: un mascle ha produït 100 cadells en varies cadellades. Degut a que els cadells sans i afectats han estat enregistrats, es sap que només el 40% dels cadells estan sans. Aquest semental ha produït el 40% de subjectes sans. Aquest no és molt bo i serà sense dubta assenyat no fer-lo servir com semental. Aquest sistema permet a un criador consultar el conjunt de la genealogia d'un gos. Els drets de lectura de gossos afectats són reemborsats. L'enregistrament de cadellades senceres es fomenta amb un "preu de grup". En aquests cas, no és reemborsable. Un gos pot estar certificat pel G.D.C si té al menys 1 any i se'l jutja normal. La G.D.C. és un registre de lliure accés perquè proporciona informació a tota persona que desitja eliminar una tara genètica en un criadero o una raça. Aquest gènere de registre s'inspira en registres suecs i noruecs que s'han revelat eficaços en la baixada de l'incidència dels problemes del colze i de maluc.

Com nosaltres hem vist, l'O.C.D. no pot ser totalment evitada lo que ens porta a preguntar-nos que podem fer quan apareix en un gos. Totes les autoritats no estan d'acord sobre els tres mètodes de tractament avançats: confinament, exercici moderat o cirurgia. El Dr. Mostosky pensa que l'exercici agreujarà les coses i recomana la calma i el confinament durant un cert temps per evitar tot agreujament i facilitar la curació. Segons ell només el 20% dels gossos afectats es refan amb la cirurgia. Aquesta s'imposa en el cas de "ratolins" i despreniments. Varis experts adopten aquesta opinió si els cadells tenen menys de 6 mesos, que l'O.C.D. no sigui greu i que els signes clínics siguin fiables. Cap exercici en tota llibertat abans de 6 a 8 setmanes després de la curació, i caldrà després anar progressivament. Altres preconitzen un exercici moderat per ajudar a la reabsorció natural dels despreniments. Pensen que això no es produirà si no hi ha pressió de les superfícies de l'articulació, pressió que el repòs no permetrà. Ells esperen que el tros desprès es separarà i s'allotjarà en una zona que no suporti el pes, no causant llavors problemes. Una altre idea consisteix en confinar l'animal durant la fase de desenvolupament de l'O.C.D., és dir abans dels 7 mesos, i fer seguir aquest període d'un altre d'activitat per arreglar la lesió formada. L'utilització de corticoides i de antiinflamatoris no esteroides conjuntament amb els tractaments que hem dit és igualment controvertida. Aquest medicaments redueixen efectivament el dolor i la coixesa, però no faciliten la curació. Hi ha qui pensa que si s'utilitza el mètode d'activitat limitada no caldrà utilitzar els medicaments perquè s'alleujarà el dolor lo que encoratjarà l'utilització de l'articulació. Tanmateix, si s'utilitza la teoria de l'exercici moderat, sense dubta alleujarà el dolor.

Varis veterinaris estan d'acord que si els tractaments mencionats no van bé, la cirurgia és l'alternativa i es revela generalment necessària per l'O.C.D. del garró o del colze. D'altres, nombrosos, pensen que quan més aviat s'operi, millor anirà per eliminar la coixesa i evitar o reduir la malaltia degenerativa de l'articulació. Varis tipus de cirurgia són recomanables, alguns més pesats que altres. Varis dels articles citats en "Sources" tracten aquestes diferents mètodes en detall i discuteixen les avantatges i els inconvenients respectius. En certs casos, rars, varies operacions seran necessàries sobre la mateixa articulació en funció de la dificultat en localitzar tots els "ratolins". Quan és necessari operar els dos costats, uns proposen fer-ho en una sola vegada per limitar la progressió de la malaltia, d'altres prefereixen esperar la cicatrització del primer costat abans de fer el segon, 6 o 8 setmanes més tard. La major part d'els especialistes estan d'acord sobre les atencions post-operatòries que deuran consistir en un confinament de dos setmanes i un retorn progressiu a l'activitat normal de les 2 a les 4 setmanes. Una limitació prolongada de l'activitat després d'una intervenció quirúrgica no sembla necessari.

El Dr. Smeak pensa que el pronòstic depèn de l'emplaçament de l'O.C.D. Ell pensa que la cirurgia utilitzada sobre l'espatlla produeix regularment excel·lents resultats i mol poques complicacions. Així i tot, en el cas d'O.C.D. del garró la cirurgia no dona generalment millors resultats que la no intervenció. El pronòstic sobre el genoll és bo i sobre el colze els resultats són mitjans. Pel Dr. Smeak, com més grossos son els "ratolins" o els despreniments i quan més estan situats sobre les superfícies que aguanten el pes, el pronòstic és menys favorable. El Dr. Tobias pensa que la precocitat quirúrgica i l'edat a la qual s'intervé no afecten per res el pronòstic.

Però, sobre tot, els experts estan d'acord en dir que en qualsevol dels tractaments emprats, és produirà, un dia o l'altre, una malaltia degenerativa secundaria sobre l'articulació tractada. Això s'explica perquè a on l'O.C.D. és tractada quirúrgicament i es cura, el cartílag original és reemplaçat per un cartílag fibrós que no val com l'original. Ell es disgregarà i provocarà una artritis. El Dr. Mostosky diu que l'artritis pot no ser delatada en una radio després de la curació de l'O.C.D., però es remarcarà sobre el gos de 7 o 8 anys. Es por tractar normalment modificant l'exercici i donant calmants a mesura que el gos envelleixi.

Tot el món sembla estar d'acord en dir que l'O.C.D. no afecta necessàriament l'esperança de vida dels nostres Terranoves, o les seves qualitats com gossos de companyia.

 
JOAN FERRER i SIRVENT
LA BORDA D'URTX 17538 URTX (Girona)
CATALUNYA
Telf: +34-629-613399
e-mail: joanferrer@labordadurtx.org