La displàcia de maluc és una enfermetat multifactorial complexa. Consisteix en una dislocació parcial o total dels malucs (subluxació o luxació) que es desenvolupa entre el naixement i els sis o nou mesos d'edat. En el seu desenvolupament intervenen, com ja hem dit, un gran número de factors: genètic, d'alimentació, d'exercici, etz... probablement no es coneixen a ciència exacta tots els factors que contribueixen a aquesta enfermetat.

La genètica juga un paper primordial en l'enfermetat, si bé els cadells no naixen amb ella, hereden una sèrie de factors que la poden proporcionar: mida, estructura òssia, greix corporal, laxitud de tendons i lligaments, paquet moscular, etz... Alguns d'aquests factors són inherents a la raça, per exemple, un gos nascut essent un Yorkshire, un Mastí o un Galgo, amb les característiques de tamany, pes, greix coroporal, etz... específiques de cada raça.

S'ha demostrat que el porcentatge de greix corporal es correlaciona amb la displàcia. En parlar de greix corporal no ens referim a l'obessitat de l'individu, sinó que al grix que s'acumula entre les fibres musculars i que és una característica racial, per exemple, tots coneixem la diferència entre un pernil de porc ibèric i un d'altra raça: les vires de greix entre el magret.

Les races amb un 5 a 10% de greix corporal tendeixen a ser fornits amb una gran potència que li proporcionen les calories que obtenen els muscles en cremar aquest greix, però el què es guanya amb força es perd en velocitat, amb la pell poc adherent i paquets musculars més forts però també més tous i lògicament amb tendons més flàcids.

Les races amb un 1 o 2% de greix corporal tendeixen a ser ben coordinades, muscles ferms i fibrosos, més ràpids i pell adherent. D'aquesta manera tenim a un Sant Bernat, amb una taxa de displàcia del 50% i el Woufhound amb unes taxes molt baixes, entorn al 6%, essent ambdós gossos de mida gran.

L'excessiva flacidesa de la càpsula articular és important ja que és el factor inicial que porta a la subluxació i propícia una falta de congruència entre el ACETÉBULO i el cap del fèmur. Això dóna lloc a forces que creuen l'articulació i interfereixen en el normal desenvolupament (irregularitats del ACETËBULO i el cap del fèmur) causant àrees articulars sobrecarregades que causen fractures i osteoartrossis quan aquestes s'ossifiquen.

Cada raça posseeix una flacidesa que es considera normal en la mateixa raça, i no són races amb major flacidesa les que desenvolupen més porcentatge de displàcia, sinó els individus que superen la mitja de la seva raça.

L'augment de líquid és important en la flacidesa de la càpsula articular, ja que aquesta augmenta, segons s'ha pogut comprobar, quan major és la quantitat de líquid sinovial. Les concentracions anormals de clor, sodi i potasi fan augmentar el líquid sinovial.

El creixament més ràpid d'estatura (longitud dels ossos) té lloc entre el naixement i els 6 o 9 mesos d'edat, segons les races. Si la mida del gos augmenta més ràpid que la força dels muscles i lligaments que subjecten el maluc, la lacidesa d'aquesta serà major i el risc de desenvolupar la displàcia augmentarà.

Els angles d'atac del cap del fèmur amb el ACETËBULO es consideren de molta importància en el desenvolupament de la displàcia de maluc, tant l'angle d'inclinació com el d'ANTEVERSIÖN

És important evitar tots aquells agents externs que poden propiciar tan la displàcia de cadera com d'altres malformacions articulars.

Les dietes riques en calories i calci que promouen el creixament ràpid augmenta el risc de displàcia. Un estudi realitzat sobre 222 gossos de la raça Pastor Alemany, amb pes superior a la mitja van donar una taxa de displàcia del 63%, mentres que el 111 gossos restants amb un pes inferior a la mitja van donar una taxa del 37%. Per això i donada la primordialitat d'auqest capítol en el desarrotllament de l'animal, considerem que la nutrició del cadell ha d'estar dirigida pel veterinari, per tal de no caure en un perillós excés de pes ni en la menys perillosa carença que podria donar lloc a mal nutricions, raquitismes, etz...
L'excés d'exercici també propicia la taxa de displàcia, segons un altre estudi realitzat en cadells engabiats continuament fins als 6 mesos d'edat, van donar com a resultat caderes estables, malgrat que aquesta pràctica no és raonable degut a la falta de socialització ja que els fa inacceptables com a animals de companyia o de treball.

Un exercici violent i incontrolat com córrer i saltar en excés o propiciar jocs amb altres gossos més grans, entre els quals el cadell sempre s'emporta la pitjor part, poden provocar luxacions i contussions capaces de causa vessaments sinovials o falta de reg sanguini en l'articulació que ens pot portar a la displàcia de cadera.

El més recomanable serà l'exercici controlat per tal que l'animal es musculi sense risc, els passejos amb corretja poden ser una bona forma d'exercici, a la vegada que ens ajudarà a la socialització del cadell, per altre part, també hem de considerar el terreny en el qual l'animal es mourà, un terreny excessivament trencat, rocós, amb múltiples i empinades escales, o un terre dur i relliscós són agents negatius pel creixament saludable a nivell articular.

Control radiográfico de la displasia de cadera:

Aunque existen otros métodos, la F.C.I. es quien dicta las normas en Europa, por ello nos ceñiremos a su reglamento para evaluar el grado de displasia. Esta evaluación se hará sobre una radiografía ventrodorsal que cumpla los requisitos, sobre ella se "leerán" una serie de datos que son:

	A: Exento de displasia La cabeza femoral y acetábulo son congruentes. El borde craneolateral aparece puntiagudo y ligeramente redondeado. El espacio articular es estrecho y uniforme. El ángulo acetabular, según Norberg, esta alrededor de 105º (como referencia). En articulaciones excelentes el borde craneolateral circunda la cabeza femoral un poco más en dirección laterocaudal.
	B: Caderas casi normales La cabeza femoral y el acetábulo son ligeramente incongruentes y el ángulo acetabular de Norberg está alrededor de 105º, o el centro de la cabeza femoral está en posición interna con respecto al borde dorsal de acetábulo y este y la cabeza son congruentes.
	C: Displasia leve La cabeza femoral y el acetábulo son incongruentes. El ángulo acetabular de Norberg es aproximadamente de 100ª y/o hay un borde craneolateral ligeramente aplanado. Pueden presentarse irregularidades o ligeros signos de cambios osteoartrosicos del margen acetabular craneal, caudal o dorsal o sobre la cabeza o cuello femoral.
	D: Displasia moderada Clara incongruencia entre la cabeza femoral y el acetábulo con subluxación. El ángulo acetabular de Norberg es algo mayor de 90º (sólo como referencia). Aplanamiento del borde craneolateral y/o signos osteoartrosicos.
	E: Displasia severa Marcados signos displásicos en las articulaciones coxofemorales como subluxación destacada. El ángulo acetabular de Norberg es menor de 90º. Claro aplanamiento del margen acetabular craneal. Deformación de la cabeza femoral. Otros signos de osteoartrosis.
	Ángulo de Norberg: El ángulo de Norberg es el formado por la línea que une los centros de las Cabezas femorales y la línea que une estos mismos centros con el borde craneal del acetábulo.