El compartir la vida amb un Muntanya és una experiència meravellosa. De cadascú depèn que aquesta experiència es converteixi en una relació harmònica o conflictiva. El secret es basa en el respecte i comprensió de la naturalesa canina.

En una relació humana/canina, es produeix l’associació de dues espècies de naturalesa distinta, la primera un frugívor arborícola, la segona un carnívor corredor. Però ambdues comparteixen una característica en comú: la de ser animals gregaris cooperatius.

Ambdues espècies tendeixen a veure a l’altre, com un membre del seu propi gènere. D’aquesta manera l’humà comet l’error d’humanitzar al gos, mentre que el gos es comporta amb la seva família de dues potes com si es tractessin de llops adults.

És fàcil comprendre que l’espècie que ha de posar les coses en el seu lloc és la més intel·ligent, es a dir l’ésser humà.

El gos és un llop amb característiques infantils, aquest fenomen és anomenat neotènia, a través del qual un animal arriba a la maduresa sexual conservant característiques infantils. Aquesta condició el fa en certa forma semblant a nosaltres, els humans.

El ser humà conserva la seva capacitat d’astorament, de joc, és a dir la seva capacitat de aprenentatge durant tota la seva vida. El llop domèstic, és a dir el nostre Muntanya, també és capaç d’aprendre al llarg de tota la seva vida. Així i tot, existeixen diferències en el llenguatge gestual que dificulten moltes vegades la comunicació. I existeixen diferències en la capacitat d’interpretar els codis de comunicació que la dificulten encara més. És així que moltes vegades els intents per educar a un gos culminen amb un rotund fracàs.

Si poguéssim prescindir de la nostra cultura de comunicació verbal complexa, si poguéssim oblidar-nos per un instant de la sintaxis, de les oracions gramaticals i raonaments estructurats, llavors podríem comunicar-nos molt més fàcilment amb el gos com ho van fer els nostres avantpassats fa dotze mil anys. Però l’evolució del nostre sistema de comunicacions s’ha fet tan amplia i rica, que moltes vegades va en contra nostra quan intentem comunicar-nos amb éssers que tenen sistemes de recepció de la comunicació més simples i primitius.

 Haurem de tornar llavors a la capacitat de comunicació instintiva dels nostres avantpassats, aquesta capacitat d’expressar-se, d’organitzar-se, de fer-se entendre intuïtivament. No és difícil quan comprenem els mecanismes, ja que encara tenim guardat en el fons de la nostra memòria genètica tot aquest material.

Hem de permetre que el nostre cervell emeti els missatges, no només a través de les paraules, sinó fent servir tota la riquesa comunicativa gestual. Aquesta expressió corporal primitiva que permetia als nostres avantpassats organitzar la seva estructura social tribal, de la mateixa manera que permetia als llops organitzar les seves pròpies.

Dominar aquestes tècniques no només ens ajudarà a tenir una relació harmònica, gratificant i plena amb el nostre Muntanya, sinó a comunicar-nos millor amb tot el que ens envolta